HATSHEPSUT

Sobre la llibertat

2012-01-28T17:26:00.003+01:00

“…El móndels grans, els grandots o els ganàpies que deia l’àvia, de les obligacions, deles renyines, dels reganys, dels homes, sobretot dels homes que ho senyorejaventot amb la seva grolleria, la seva brutícia, els seus esclops, la sevasorruderia... El món de les dones era més amable i graciós però no era autònom,girava sempre entorn dels homes: els seus àpats, les seves begudes, la sevaroba, els seus sargits, les seves mudes, els seu humor, els seus canvis, lesseves ordres, els seus convidats, els seus amics, la seva neteja, els seussilencis... Les dones no tenien temps per a elles, no podien parar en tot eldia de giravoltar en el cercle dels homes, tot el dia preparant l’arribada del homes,la sortida dels homes, l’absència dels homes , les necessitats dels homes...Algun dia, en algun moment, s’obria un espai en què coincidien dues o tresdones en un descans, uns minuts a mig matí, una estoneta a mitja tarda, a lanit, quan els homes sortien després de sopar o pujaven a dormir i deixavensoles les dones i la canalla, i aleshores es podien escoltar sospirs, rialles,confidències, secrets, laments, desitjos, recomanacions..., tot en veu baixa oa mitja veu, tot gairebé a cau d’orella, tot dit amb la mirada i l’atencióposada al graó de l’escala, a l’escletxa de la porta, a la llum de lafinestra..., per por que no arribessin els homes i les atrapessin en aquellapetita expansió gairebé obscena, en aquell petit descordament, en un lleudescans que no es mereixien perquè els homes treballaven de valent tot el dia iles dones només feinejaven, els homes treien tota la força a fora i es quedavenexhausts mentre que les dones només tenien traça i l’esforç que esmerçaven enles seves habilitats domèstiques, no arribaven més enllà de la seva falda o del’amplària de l’aigüera. Però en aquests moments escassos i meravellosos, enaquests parèntesis imprevistos, en aquests instants de treva de la guerra queimposaven els homes amb la seva sola presència, els menuts, la canalla, elsvailets, nosaltres, teníem l’oportunitat d’escoltar paraules noves,misterioses, brillants en la seva raresa, que copsàvem amb interès, sense queles dones se n’adonessin. De fet, els grans parlaven dels infants amb totallibertat, deien el que havien de dir i callaven el que havien de callar, peròen la frontera entre la llibertat total i el secret absolut hi havia una terraerma, deserta, en què de tant en tant queien senyals, queixes, crits, frases,comentaris... que passaven d’un costat a l’altre, de la banda de la llibertat ala del secret, abans de desaparèixer fosos a la foscor o dissolts en lalluminositat d’un dels dos pols, i gràcies a aquests moments, a aquestesparaules que ens remetien al nostre món d’ignorància i dependència, podíemintuir la grandària, la pesadesa i la complicació fascinant del món dels grans,del qual nosaltres ens trobàvem exclosos, apartats, preservats d’algunamanera...”

Pa negre, 2003

Emili Teixidor

Res a celebrar

2011-10-12T00:22:00.001+02:00

És la història d'una entesa impossible.

Los Suaves a Molins

2011-10-05T23:32:00.004+02:00

Com si Moisès anés a buscar les taules de lallei al Sinaí, el Yosi aparegué a l’escenari. La gran massa érem allà, a l’EiTwo de Molins de Rei, cridant i victorejant un fastasma, un espectre que, comel Cid, guanya les batalles ja mort, si més no sense vida.

Minuts abans, a fora fumàvem i bevíem. L’olordel haixix em reconforta, sempre ho ha fet, és com una carícia al sentit de l’olfacte.El Doble comentava l’edat del Yosi, 64, i les anècdotes que ha viscut seguintel grup. Com si hagués olorat el nostre fum, sortí de l’hotel NH a fumar en lasolitud. No obstant, tan bon punt la seva figura travessava les portes de l’hotel,l’efecte iman s’activava per atraure fans de tot tipus, edat i sexe. És lagrandesa del magnetisme, la magnitud dels ídols.

Els cossos que abarrotaven la sala es movienamb el clàssic ball del rock, només que els cabells ja no obeïen els impulsosdel tors i del cap, car ja no hi eren. Jo anava amb la idea de veure seguidorsroquers del passat, de quan Los Suaves estaven en plena efervescència. Vaigdescobrir, però, que Los Suaves mai han parat, han seguit fent coses i per aixòamb tots els panxuts mig calbs també hi havia joventut que seguia ambentusiasme les lletres de les cançons. És a dir, que el que havia parat era jo,no ells.

Tempusfugit, això és inqüestionable. Ningú no podrà dir queel Yosi no s’entrega en els concerts, que ho viu més que ningú, però el desgastdels anys passen una factura que es paga segur, aquesta sí. A l’escenari, en latercera cançó va encendre el primer cigarret i ja no el deixà fins al final,acompanyat d’un got de fosca beguda, potser coca-cola, potser sola. I ellseguia cantant i movent-se d’un costat cap a l’altre. I cantava per nosaltres iper a nosaltres, però la seva veu no volia sortir perquè potser preferia quedaralgun to per sota dels instruments. Jo, que recordava només els àlbums antics,desconeixia la meitat dels temes i era incapaç de comprendre res. El públicfeia la resta, cantava per ell, i la guitarra magistralment tocada provocava elsdeliris dels incondicionals, i dels meus.

No li retrec res, al contrari. És un deute quetenia amb ells, amb Los Suaves. De jove els vaig admirar i de madur els he anata veure. Dono les gràcies d’haver-ho pogut fer, perquè molt em temo que tenimSuaves per a ben poc. I admiro que en una entrevista en la TVG agafés un CD delseu darrer treball “Adiós, adiós” i, dirigint-se a la càmera, instés al pública baixar-s’ho d’internet: “el que heu de fer és venir als meus concerts”. Totplegat sona a un comiat a través del títol i en presència, és a dir, no vol diradéu per telèfon, sinó cara a cara. Per això no heu de deixar d’anar al seudarrer concert. El que no sabem és quin serà.

En el darrer bis, agafà la guitarra espanyolai sonaren les notes pausades de “Siempre igual”. Com un himne, el públic, quesabem tota la lletra, cantàrem fins al final, a una sola veu. La sortida de l’escenarime l’estalvio, no importa. El que importa és que seguirà fins on pugui, mentretingui corda.

Gràcies Yosi!

Palabras para Julia

Fum, fum, fum

2011-09-14T22:29:00.000+02:00

No ho entenc. Les paraules suposadament fermesde Mas a Madrid contrasten amb el que demana. Parla de transició nacional i decamí propi, però de moment el que demana és arreglar la pela, cobrar. Potser sijo he de negociar quartos amb en Mas m’ho repensaré si m’avisa que voldeixar-me en l’estacada.

De tot plegat, el que n’extrec és que aviat l’aires’emportarà el fum. Paraules buides de cara als catalans i el gest de sempre decara als espanyols. A qui vol enganyar si aquesta pel·lícula ja l’hem vista? El doble joc de sempre.

Des de fora sí s'entén

2011-09-08T11:06:00.002+02:00

Sempre he pensat que per entendre'ns les persones s'han d'explicar bé per un costat, i una voluntat real d'escoltar per part de l'altre. Una altra cosa és compartir les opinions, que això ja és més difícil. O no tant, perquè si bé la imparcialitat mai hi és tota, els contexts sí que poden fer veure les coses amb més objectivitat, com és el cas de la Sra. Doris Pack:
L'Eurocambra alerta que "separar els estudiants per llengües seria separar el país"

La promesa

2011-08-13T18:19:00.001+02:00

El 12 d’agost de 2011 passarà a ser un dels dies més nefastos de la meva vida. Segur que n’arribaran de pitjors, però la notícia que un dels meus millors amics té una greu malaltia em va deixar molt tocat. Ahir havia de pair el mal tràngol i no vaig saber com reaccionar. No sabia que les coses fan més mal al dia següent.

Avui he sortit a la muntanya amb un grup de gent. Gairebé tota la travessia l’he fet sol, al marge de la resta. Mentre em fixava on havia de posar el peu, el meu cap no podia treure’s de sobre la mala notícia. L’Ana i jo hem estat parlant durant una estona del tema fins que ha arribat el silenci. Les passes, una darrera l’altra, seguien el camí marcat, ara camp a través, ara per pista. Hem arribat al poble cinc hores després, amb evidents mostres de set continguda. En un primer moment era normal que em demanés un tanc de cervesa, la caminada s’ho mereixia. Un segon tanc també entrava dintre de la normalitat, i més quan veia que la resta m’acompanyava. En el tercer i el quart la cosa ja canviava. I me n’adonava, clar que sí. Ja no era set, sinó ganes de beure, que és ben diferent.

A casa, he menjat una mica a quarts de cinc i, quan he acabat el plat, he arrencat a plorar. Tota l’energia continguda ha esclatat de sobte, sense poder reprimir-me. Com que no podia aturar-me he decidit donar-me una dutxa. Abans de posar-me sota l’aigua he pensat que potser en algun moment quedaria eixut després de tant plor. He cregut que ja n’hi havia prou, però l’aigua que lliscava pel meu cos es barrejava amb les llàgrimes que encara brollaven dels meus ulls fins que, ara sí, s’han aturat. Un sentiment de ràbia s’ha apoderat de mi. Necessitava descarregar la meva ira sobre algú i he pensat en Déu i l’he insultat amb totes les meves forces. Li he dit que era un fill de puta i un cabró, donant així mostres de la meva feblesa. Si no hi crec, per què he de rebaixar-me i tractar-lo com si existís? Com dic, havia de buidar la meva ràbia sobre algú, havia de buscar un culpable sobre un fet tan desgraciat, i havia de ser algú que pagués per tots.

En sortir de la dutxa hi havia la TV posada, el TN de 24h. Les imatges reflectien la gent que feien pelegrinatge per la visita del Papa. Sense dir ni una paraula, he renegat per dintre la maleïda incultura i l’abnegat ramat incondicional de seguidors d’una de les mentides més ben muntades de la humanitat.

Aquest any he fet el camí de Santiago des de Barcelona fins Fisterra en bicicleta. He fet un pelegrinatge, doncs. Els que em coneixen saben que l’opció espiritual està totalment descartada. Ara bé, si el meu amic se’n surt, estic disposat a fer-ho una altra vegada. No serà per qüestions morals, sinó perquè sé que a ell li agradaria fer-lo.

Jose, això va per tu, i el que dic té la paraula sincera d’un català per a un basc. T’estimo. Ànims!

L'entrenament

2011-07-07T23:24:00.001+02:00

A menys de deu dies de l’inici del meu particular camí de Sant Jaume, crec que he aconseguit un estat de forma acceptable. Les sensacions les he anat trobat amb els dies, és clar, però avui s’ha produït un petit gest que reafirma les meves conviccions. He sortit de casa i m’he dirigit al Castell Ciuró, d’allà he pujat a la Santa Creu d’Olorda pel camí costerut i no he posat els peus a terra. Com que m’he trobat bé m’he atansat a Vallvidrera i he refet la ruta a l’inrevés. En tot aquest recorregut he invertit una hora i tres quarts, no arriba. Aquest és l’element objectiu.

Subjectivament, crec que la meva preparació física és suficient, en cap cas vaig sobrat. El gran complement que penso que puc aportar a la meva condició física és l’estat anímic i psicològic, sobretot aquest darrer. Vull pensar que ara mateix conviu en harmonia allò del “mens sana in corpore sano”.

Un gran projecte, un coast to coast, un repte d’algú que farà quaranta anys en ple viatge. El preu és car, però. És massa car. Dues setmanes sense la família, dues setmanes sense allò que més m’estimo, dues setmanes són com dos mesos.

Malgrat tot, estic ple d’il·lusió i de ganes. Estic més neguitós ara que no pas quan comenci, ho sé. Sempre em passa. Vull que arribi el dia 16 i la bici es posi a rodar, amb les alforges, amb l’estora, amb el mapa... i amb un munt d’aventures per descobrir.

Fins aviat. Mentrestant, potser podreu seguir les peripècies aquí, tot i que encara l’estic vestint. Ha de ser modest i senzill per poder-ne fer ús durant el trajecte:

http://elnostrecamidesantjaume.wordpress.com/

Adéu a "Galicia Hoxe"

2011-06-29T00:26:00.003+02:00

I adéu a l’únic diari escrit íntegrament en gallec. És una pèrdua irreparable que tindrà les seves conseqüències. Em sap molt greu perquè part de la meva sang és gallega, encara que ja fa temps que no bull de la mateixa manera que la part catalana. S'hi poden veure causes economiques, és clar, però la responsabilitat és dels lectors.

El que intento dir és que mentre els catalans estimem la llengua i lluitem perquè sigui útil tant al mercat com a les institucions, els gallecs pensen que la seva és una llengua de segona, que no es pot anar enlloc amb ella. Ja sé que estic generalitzant molt, però he tingut converses amb gallecs que opinen així. El més lamentable de tot és que la desaparició de l’únic diari que quedava en gallec confirma els meus pensaments. Tant de bo només siguin prejudicis alimentats per uns quants que m’han fet veure una realitat concreta. Em temo, però, que la majoria guanya.

Per què uns pares gallecs que entre ells parlen en gallec al seu fill li parlen en castellà? És que si li parlen gallec és provincià? Per ells sí.

Sigui com sigui, jo seguiré llegint els autors gallecs en la seva llengua. Jo no salvaré el gallec, però si puc tractar-la com una llengua de primera em sentiré honorat de fer-ho... malgrat alguns gallecs.

El Pla de Montpol

2011-06-09T00:19:00.010+02:00

De res va servir que les prediccions anunciessin dies plujosos i cels ennuvolats. La corrua de cotxes partí des de Molins fins al Pla de Montpol, al Solsonès, amb les esperances intactes i la il·lusió pueril d’un cap de setmana ple d’emocions i de diversió.

El degoteig d’inquilins que havíem d’ocupar l’excel·lent complex rural que ens havia d’acollir, finalitzà a dos quarts de deu, sota una intensa pluja. Maletes, bosses i jocs recorrien el camí cap a l’estança que els havia d’albergar entre corredisses pel patí i gotes trapelles que s’allotjaven al clatell dels nouvinguts. I aviat el primer àpat.

I el mag Lluís feu les delícies dels comensals amb quatre asos sota la màniga. I què bons! El bon vi presidí les truites, amanides, pizzes i altres viandes de les quals vam donar bona compta, primer la quitxalla, és clar. La sobretaula s’allargà, però la canalla aguantà el ritme que marcàvem els pares. Bé, cal anar entrenant-los, no?

Un intent d’excursió fou truncat pels plors de Sant Pere i aviat haguérem de recular. Es fa difícil contenir l’esperit indomable de quinze cadells humans amb les piles recent carregades per la nit. No obstant, malgrat haver d’estar a cobert en un espai gran però tancat, el fet de romandre plegats ja era prou al·licient com per estar vivint una gran experiència. Mentrestant, uns àvids cervesers es conjuraven al voltant d’una enorme paella amb un digne propòsit. I el van acomplir, ja ho crec.

La tarda continuà amb les llàgrimes dels celestials. Unes partides de sobretaula, música i ball, creps i cava. Què bé dansen les mares i què bé s’amaguen els pares. I... una clariana! El pati desert s’omplí de gent i les activitats a l’aire lliure aportaren el complement ideal.

Per fi el sol somrigué el diumenge. I sí, vam fer excursió, vam jugar a pilota, a matar, estiràrem la corda, i altres coses. Un dia perfecte, tret que tot el que comença té un final. Em quedo, però, amb llambregades en forma de paraules:

Aïllament, tonyina amb salsa de iogurt, màniga llarga, Juan Gil, petzar, Iphone i altaveus, rondo, futbol entollat, Golden Retriever, apostasia, showman Santi, campanar romànic, barbacoa, ulleres trencades, ball, trenta-un, la font de xocolata, maduixes de bosc, el España, Sant Agustí, cava, pastís de poma, piscina, lligaments creuats, xin-xin, corda, gaspatxo, retorn...

L'Adoració ratllada

2011-04-20T20:23:00.003+02:00

Una llibreta arraconada en un calaix amaga un petit tresor que vaig descobrir un tarda calorosa del passat estiu. Bé, el tresor són les paraules que conté, millor dit, les quatre notes i els gargots que hi vaig fer. Aquella tarda fou la continuació d’una passejada en barca pel riu Pisuerga, en un dels trams navegables. Semblava que l’experiència havia de ser més divertida, si més no, més interessant. Tret d’observar en un croquis el funcionament de les encluses que feien arribar les barques al nivell del tram navegable, la cosa no donava per més. Però bé, diguem que és un reclam més d’aquells que es poden estalviar.

Després de dinar en un bar d’Herrera de Pisuerga, vam fer el cafè a l’ombra d’uns porxos. El poble callava sota el sol, amb els ulls endormiscats. El dring de la cullereta en comunió amb la paret de la tasseta trencava el tedi que dominava l’entorn. Ens havien dit que l’ermita de la Piedad no quedava lluny i que ja que estàvem allí podíem anar a visitar-la. Som-hi, vam pensar.

El camí cap al santuari era un autèntic desafiament, més encara si en el curt però intens trajecte no hi havia cap ombra que ens aixoplugués de la tempesta de calor que se’ns queia a sobre. El cert és que en arribar a l’església, la frescor del seu interior apaivagà les nostres necessitats tèrmiques, i també suavitzà l’excés de llum que els nostres ulls havien patit. Un petit oasi en el desert.

A dintre, una espècia de calfred em recorregué el cos. Totes les parets de l’església estaven cromades i no hi havia cap racó sense pintures. Amb un simple cop d’ull vaig interpretar que les escenes que transcorrien en la part superior corresponien a l’Antic Testament, i que les de sota eren del Nou Testament. Hi havia una correlació entre ambdós cicles, però els meus coneixements no van ser prou per fer-ne una correcta identificació. La factura, però, deixava molt que desitjar. Es veu que el senyor Mariano Lantada, durant els anys 1903 a 1906 s’hi dedicà amb més cor que traça....

En canvi, l’absis havia estat decorat feia no pas massa pel pintor Antonio Guzmán Capel. Les escenes representades tenien una qualitat notable i estaven dotades d’un realisme aclaparador. No pas totes elles, però. L’escena més realista, la central, era l’Adoració dels Reis Mags. Cada rostre, cada gest, estava segur que tenia el seu referent en el món real. En canvi, les altres tenien un component idealitzat que descobria la manca de rigor en una representació fidel. No obstant, què significava que l’Adoració dels Mags tingués alguns dels rostres, els més realistes, tatxats, ratllats? Bé, després de preguntar i investigar una mica, no pas massa tampoc, vaig obtenir la resposta que desfeia l’interrogant. Segons les fonts consultades, es veu que un alcalde va encarregar la decoració de l’absis i en va sortir representada part de la família entre els personatges. Diguem que no va agradar gaire als vilatans de la localitat i li ho van fer saber a través d’un acte prou contundent. No?

Entrevista al pintor Antonio Guzmán Capel sobre les ratllades.

Saharauís, Entre l'ocupació i l'exili

2011-03-12T18:26:00.006+01:00

A les nou era la cita. Desafiant les prediccions del temps, em vaig decidir per la moto i en arribar a les Rambles no em va costar gens aparcar-la.

Em vaig endinsar per Portaferrissa fins el carrer del Pi. Havien retardat l’hora de l’inici, així que vaig decidir que seria bona idea sopar alguna cosa mentre esperàvem. Un entrepà i bona cervesa són suficients arguments per quedar ben servit, sobretot si es té gana i a taula hi ha la bona companyia. En sortir del bar ja vam veure que l’olla bullia. L’entrada al Cinema Maldà rebotia de gent, la qual cosa reflectia l’interès que la convocatòria va despertar a jutjar per la munió de persones que s’hi congregaven, malgrat no sortir en cartellera. Les butaques de la sala on s’havia de projectar el documental van quedar petites en nombre i es va contemplar la possibilitat fins i tot d’ocupar els passadissos.

El retard va obligar a prescindir del petit discurs de presentació del treball a càrrec del seu director, un xic nerviós per la magnitud de l’esdeveniment però ben cofoi per contemplar una sala de cinema tota plena, just al centre històric de Barcelona. Així doncs, de seguida s’apagaren els llums i es feu el silenci.

Una hora i mitja llarga més tard, es tornaren a encendre els llums i els aplaudiments generals i duraders del públic trencaren aquell buit de soroll. I vaig descobrir com s’omple l’orgull de família quan en els crèdits sortia el nom del meu germà Lluís com a director del film. Un èxit per a ell i per a tot l’equip d’Al-Haima per tants anys d’entrevistes, de viatges, de filmacions i de paciència, en què les primeres passes es van donar en forma d’exposicions fotogràfiques seguit de conferències fins arribar al punt d’aquest treball.

El que va ocórrer a la sala de projeccions em costa de descriure. L’atmosfera imbuïa l’espectador i li feia perdre la noció del temps. Tothom coneixem en major o menor mesura la problemàtica del poble saharauí, però ignorem l’abast i la repercussió que determinades decisions polítiques de caire internacional l’han portat a viure entre l’ocupació i l’exili. El documental té un fil conductor impecable que explica amb els ets i els uts la traïció espanyola, l’ocupació il·legal marroquina i la indiferència de la comunitat internacional. Rostres amb noms i cognoms aporten llur testimoniatge per composar un trencaclosques que, a mesura que es van completant les peces, resulta del tot entenedor i comprensible.

L’aspecte tècnic, àdhuc artístic, supera la modèstia i abraça la dignitat. Però el valor majúscul rau en haver elaborat un document històric que enalteix un poble acostumat a ser vexat i menystingut per tots els actors directes i indirectes d’aquest lamentable relat. Tanmateix, l’orgull i la recerca del respecte alimenten les ànsies de tornar, per fi, a la casa ocupada.

Personalment em quedo amb una frase d’un saharauí que venia a dir: que ens deixin a nosaltres, que s’aparti l’ONU, Espanya i la resta, que nosaltres ja sabem com ens hem d’entendre amb el Marroc per recuperar el que és nostre.

D’aquest Documental se’n faran còpies i no sé si podrà ser projectat en altres poblacions. No obstant, la divulgació de la causa saharauí és una acció de justícia, per dura que sigui l’experiència, i no pot estar-se uns altres 35 anys en l’oblit, en una de les zones geogràfiques més inhòspites del planeta.

Aquí teniu un punt de reclam per a una possible projecció en qualsevol població que interessi al lector.

La pròtesi

2010-12-27T00:25:00.003+01:00

Tot i que sembli cosa de la màgia, els dits malden per trobar la tecla a una velocitat de vertigen. Hi estan acostumats, guiats per un cervell que pensa les paraules i veu com es reprodueixen a la pantalla. L'execució de l'ordre no es fa esperar, només s'aturen quan el cervell rumia sense decidir-se. L'aturada és intencionada, precisament perquè el cervell s'adona del que està escrivint, vull dir, del que ordena que escriguin els dits, que teclegin els dits. Vol canviar i fa que els dits defugin el teclat per agafar una carpeta, obrir-la i extreure'n un full blanc, ben blanc i buit de contingut. A què espereu, som-hi, pensa el cervell. Els dits agafen un llapis, no, un bolígraf i es disposen a fer quelcom que potser han oblidat, justament per la mateixa causa que piquen el teclat sense pensar, per la pràctica, en aquest cas per la manca de pràctica.

De la punta dels dits en surt una pròtesi a través de la qual es plasmen els pensaments del cervell. Aquí no hi ha marge d'error, no es pot tirar enrere i esborrar, sinó que la correcció es perpetua en forma de ratllada. Per això s'ha d'anar amb més compte, parar més atenció al que s'escriu, esmerçar-se més en fer més entenedora la lletra si el missatge s'adreça a un possible lector. Tot es fa amb més cura.

L'inici és una mica estrany, més que res perquè feia molt de temps que els dits no escrivien. El cervell se n'adona que no pot pensar gaire ràpid perquè els dits no li segueixen el ritme, amb el risc de perdre sentit en el que vol dir si algun mot cau per l'escletxa de l'oblit. S'asserena, es pausa i deixa el neguit per a ocasions menys plaents. Ara el que vol és, simplement, gaudir del fet d'escriure, que els dits l'obeeixin com sempre han fet, però aquest cop sense l'agressió del cop, sinó amb l'amorositat de l'embolcall i la frescor lliscant del fluid.

Un nou estímul arriba al cervell, i així ho expressen els dits. El fluid, la tinta, fa una olor especial, gairebé imperceptible. Per això, els dits, sense deixar el bolígraf, agafen el full i l'acosten al nas, just allà on hi ha el darrer paràgraf en el que la tinta encara és fresca. Què bo...

Se n'adona que encara no s'ha equivocat. És a dir, ni els dits han fet cap ratlladura, ni el cervell ha hagut de tornar enrere per corregir alguna cosa que no volia dir d'aquesta manera. Tot el que pensa ho transmet i, de moment, no s'ha hagut de penedir de res del que hi ha escrit. Pensa que és la màgia de la pròtesi, el sabor de les coses manuals, l'art de donar forma a unes lletres que són alguna cosa més la caracterització d'uns sons.

Els dits dipositen el bolígraf sobre la taula. El full es resisteix a ser guardat al calaix, a un fons sense memòria. Només per aquesta nit romandrà al costat del bolígraf fins que el primer raig de sol entri per la finestra. Aleshores, la voràgine del dia se l'endurà qui sap on, potser maleint no haver pogut aterrar al fons del calaix. Encara que, ben pensat, si hagués passat això, mai s'haguera estarrufat amb la primer claror de l'alba.

Hem de marxar

2010-12-22T23:08:00.003+01:00

No calen més mostres. Ja sabem quines són les intencions i sabem que som nosaltres els que hem de reaccionar. Ben mirat, però, tota la sang que ens bull es torna orxata. Ens indignem, clamem al cel, cridem i ens manisfestem. Però, a qui volem enganyar?, finalment obeïm.

Ara només em falta que el meu tresor arribi a casa amb un llibre de matemàtiques en castellà. Quan jo anava a 8è d'EGB, les matemàtiques foren la primera assignatura que m'impartiren en català, tret de llengua catalana. Jo anava a un Colegio Nacional. Mica en mica s'ha guanyat terreny, el català ha normalitzat una situació i el model català d'immersió lingüística no es qüestiona ni a Europa ni enlloc, ans al contrari. Perdó, sí que es qüestiona, a Madrid.

Jo no vull més castellà a l'escola de la meva filla. Sé que el castellà l'aprendrà sense problemes, com no. Com a pare, la meva il·lusió i objectiu primordial és procurar que la meva filla pugui desenvolupar-se en la vida el millor possible, i sé que dominar el castellà la pot ajudar, i molt. Cal reforçar aquesta llengua a l'escola? No. La tenim present arreu, massa i tot, però aquesta és una percepció personal, és clar.

Ara, amb el model actual d'ensenyament, hi ha pares, pocs, que no troben just que el català sigui la llengua vehicular de l'escola. Si s'aplica la sentència del Tribunal Suprem, també hi haurà pares descontents. Això demostra que la divisió hi és, i quan s'acontenta uns s'emprenya els altres.

Jo tinc clar per on vull anar i no tinc opció de fer-ho en un altre lloc que no sigui el meu lloc al món, és a dir, Catalunya. No percebo un país que hagi de cedir davant una llengua tan forta que afeblirà la meva de forma gairebé definitiva, malgrat el terreny que va perdent dia a dia.

No vull seguir així, vull marxar, vull que ens deixin, vull deixar-ho. La sentència d'avui farà que hi hagi més independentistes. Compte! Perquè si per augmentar aquest índex anem perden tants llençols, al final no hi haurà bugada.

Hem de marxar!

Obra Cultural Balear

2010-12-19T13:28:00.001+01:00

Anit, mentre el Barça tornava a donar un recital de joc i els seus seguidor s'embadalien amb la Marató del Barça a TV3, jo, que ho visc des de l'altra banda, vaig canviar al 33. Si vaig gaudir del 5 a 0, no em va semblar igual allò d'ahir, potser perquè el d'ahir no era el Madrid, sinó més aviat un altre Almeria. Són lluites desiguals, i cada cop més.

El cas és que al 33 feien la Gala dels lliuraments de Premis 31 de desembre que Obra Cultural Balear atorgava en l'edició d'enguay, del 2010. M'hi vaig quedar i m'ho vaig passar bé. Normalment, aquest tipus de cerimònies a aquestes hores són prou somníferes per combatre els que pateixen d'insomni. Segurament que la d'ahir no era diferent. No obstant, vet aquí que vaig aguantar fins al final sense cap esforç, ans al contrari, esperant que cada guardonat dediqués les paraules de rigor i que les actuacions amenitzessin la trobada.

Obra Cultural Balear és una entitat que vetlla per la cultura pròpia, el país i la seva llengua. Reconeix en els diferents àmbits d'actuació l'aportació de figures cabdals, i altres més modestes, en cada camp que li donen un valor afegit a la cultura a la qual pertanyen. Per això, ahir desfilaren professors, periodistes, literats, músics, etc., cadascú amb el seu gra de sorra per promoure el fet balear, per dignificar-lo i ennoblir-lo, usant paraules del seu president Jaume Mateu.

La presentació de l'acte la van dur a terme la Bàrbara Arquè (TV3) i el Miquel Salamanca (IB3) que van conduir amb èxit tota la gala. Per obrir boca, Llonovoy i Toni Albà arrencaren amb bon humor i amb reivindicació de la llengua, amb la paròdia que aquest darrer va fer sobre el monarca borbó. Entre bloc i bloc de premiats, varen anar fent aparició altres artistes. Per mi, un gran moment fou el combat entre el grup català de rap “At versaris” i el glosador balear Mateu Xuri. Ambdós estils s'aliaren per fer de la improvisació una eina per compondre en català versos i rimes. Desconeixia tant At versaris com en Mateu Xuri, i he de confessar que el glosador em va captivar per la seva veu i la gràcia en remenar les paraules, ordenar-les i pronunciar-les de tal forma que en sortís la frase harmònica que havia de delir un públic que, al final, li dedicà una gran ovació.

Menció també per a Albert Guinovart al piano mostrant-nos a Chopin, Simó Andreu recitant Alcover i Pep Ramis en la dansa d'una actuació conjunta que dedicaren a la Serra de Tramuntana.

I per acabar, després que el baríton Joan Pons interpretés cançons balears, va cloure l'acte amb l'himne balear de La Balanguera.

Ja era mitjanit. El ressò del partit encara es percebia i jo me n'havia quedat totalment al marge. Sembla impossible en una societat catalana en què el futbol, vull dir el Barça, es percep com una mena de religió que, com els corrents filosòfics, s'introdueix en tots els aspectes de la vida, fins al punt de donar-li tanta transcendència a un fet objectivament intranscendent, jo pogués haver-me'n aïllat. Avui, en comprar el diari, la portada era per al partit d'ahir, tot i que no és un diari esportiu.

Som com som, mentre guanyi el Barça la resta importa ben poc.

Un altre concepte d'art

2010-12-04T18:21:00.004+01:00

Aquest blog de vegades ha dedicat el seu espai a comentar aspectes relacionats amb l'art. Darrerament, però, aquest camp ha estat relegat al fons del calaix, per res en especial, circumstàncies de la vida.
Avui vull reprendre la passió per l'art, encara que no en els termes més tradicionals... ni contemporanis. M'explico.
Des del dia 29, el dia després de les eleccions, planes de diaris i pantalles de plasma s'ompliren amb l'exhibició del Barça davant el Madrid. Els comentaristes, amb cara de babaus, imparcialitzaren les cròniques al mateix temps que redactors mullaren llurs papers (o el teclat dels seus ordinadors) a mesura que parien les cròniques . Tot és complaent pels aficionats blaugranes i ningú dubta que el Barça va escriure una nova pàgina en la història de l'art. Desmesurat? Sens dubte, però, perdoneu, algú ho havia de dir...
Tanmateix, el cert és que no solament l'art és assimilat per l'esport, sinó que quan toca parlar de gastronomia sovint també se sol utilitzar l'argot artístic i es tendeix a incloure-la. Tan sols falta arribar al paragone de l'Edat Moderna per veure quina d'aquestes disciplines és la que ha d'estar en primer lloc dintre de les arts.
Sigui com sigui, i arribats en aquest punt, la conjunció d'aquests dos camps que criden a ser admesos dintre del club selecte de l'art, ha tingut un fruit inesperat. És la combinació del bon gust, si més no, de l'encert i de l'oportunisme també. I com no, de l'exageració, per alguna cosa som un país netament mediterrani.
L'escletxa de l'èxit és molt prima, però molt sucosa si els feligresos estan disposats a seguir el dogma en qualsevol de les seves manifestacions:
http://moritz.com/5a0

Jornada de reflexió

2010-11-27T14:35:00.002+01:00

Cap a Sòria

2010-10-30T23:39:00.005+02:00

L'activitat quotidiana es veié alterada per una d'aquelles cançons especials, sentides, que pertanyen a les escollides de l'àlbum dels records. Les notes marcaven una melodia tan coneguda com gairebé oblidada, encara que no tant, perquè les paraules brollaven a la boca com en els vells temps.
La qüestió és que a les acaballes del tema jo em trobava absolutament quiet, assegut a la cadira totalment absort i aliè a tot el que s'estava produint aprop meu. El darrer minut és memorable. Les veus callen, els instruments parlen; però sobretot parla el trombó que s'erigeix en l'autèntic protagonista convidant a guitarres, teclats i trompetes a abaixar les seves veus.
Ideologies a part, un bon grup, una excel·lent cançó... almenys per mi.

Caçador del bolet

2010-10-24T11:18:00.004+02:00

En singular, perquè ahir l'objectiu eren els rovellons. La realitat, però, en va ser una altra.

Encara fosc, la corrua de cotxes formàrem un seguici cap al berguedà. A cada cotxe una família, amb marrec inclòs. La canalla s'acostuma al que li dones, així que els tocà matinar i pujar muntanya a caçar bolets. En arribar al lloc, deixarem els cotxes i ens abrigàrem d'acord amb els 6,5ºC que marcaven els termòmetres dels cotxes.

Començarem la marxa per caminois que ens introduïen al bosc, amb la vista fixa al terra des de bon inici. La canalla és la millor arma per assegurar-se que en cap moment regnarà la discreció i aviat vam saber que el xivarri ens acompanyaria en tot moment, això sí, del tot moderat. Com que érem una bona colla, de forma natural ens anàrem separant cadascú fent la guerra pel seu cantó, excepte els voluntaris assignats per les circumstàncies que ens encarregàvem de les criatures.

La muntanya fa gana. Una hora d'ascensió, de lluites per desempallegar-se d'arbusts, d'ajupir-se, etc, va ser suficient per què l'esperada reunió d'avituallament fos celebrada amb joia per part de la contingència. Els cistells mostraven sota la seva semi nuesa la parquedat del tresor. Pocs rovellons i un bon munt de camagrocs. Les motxilles, en acte de generositat, oferiren el valor de la seva custòdia, i de seguida sorgiren entrepans, aigua, refrescs i, gràcies al Lluís que està en tot, una bona ampolla de vi. Com deia el meu avi, el vi fa sang. Els nens, arrenglerats i estranyament obedients, devoraven els entrepans amb una rapidesa sobrenatural, potser igual que els pares. I quan ja tot havia desaparegut, la xocolata i les galetes endolciren uns paladars ja prou satisfets. Una bona forma d'agafar forces i resseguir amb l'objectiu d'uns experts caçadors.. (bé, també es pot mentir un xic, no!).

Ja cap al migdia, el descens cap als cotxes deixà satisfets uns més que altres. La quitxalla perquè ja en tenia prou de bosc, i els grans perquè ja vèiem que no era el dia. Jo vaig deixar de ser verge i un rovelló que se'm lliurà commogut, suposo, per tal maldestre caçador. Els desapareguts intrèpids que s'endinsaren més trigaren més a reunir-se amb el grup, i tot s'ha de dir que algun dels seus cistells feien cert goig, sobretot el del debutant Juanan, madura promesa.

Els cotxes ens esperaven impassibles. El bon temps s'havia instal·lat i l'aprofitàrem per fer-la petar, hidratar-nos i jugar a pilota amb els més xics. Jo vaig tornar a experimentar el plaent estat en què caic quan faig la fotosíntesi al solet...

I sí, la muntanya fa gana, una altra vegada. Al restaurant, els plats se succeïren. Dels macarrons infantils passàrem al barrejat de bolets, a les patates emmascarades, a les botifarres, als xurrascos i als calamars. Mmm.. i per finalitzar un exitòs àpat què millor que un mel i mató!

Bagà ens obrí les portes per baixar el dinar i impedir que el sopor del vi ens afectés massa. Una excel·lent tarda pels seus carrers, els seus parcs i els seus establiments gairebé impedeix el retorn a la llar, seduïts per la tranquil·litat i la possibilitat de pernoctar improvisadament. Un miratge, però. De camí als cotxes, una llangonissa omplia de plaers la integritat del grup. Els ulls de la canalla explicaven perfectament que allò era un caprici boníssim, mamella de monja, com deia el desaparegut Pere, tantes vegades en el meu record.

El trajecte el vaig fer en la solitud del conductor habitual en jornades com la d'ahir. La pubilla trigà en adormir-se més del compte, però no molt, i la mare de la pubilla... bé, diguem que no havia de deixar-la sola. Enrere ja quedaven els rovellons i els camagrocs, la muntanya, les estones de conversa, els jocs dels infants, els sabors del berguedà...

Maurici!?

2010-10-15T21:02:00.002+02:00

És ben cert que les coses més evidents moltes vegades no es veuen, però algunes es beuen. M'explico.
Qui em coneix una mica, sap de la meva passió per l'escuma i més concretament per la Moritz. Avui, la Natàlia m'ha fet saber que l'èxtasi que experimento en cada glop moritzenc és com si fos mauricenc, doncs Moritz és Maurici. I dic que és evident perquè fonèticament és molt similar al Maurice francès, sense aguditzar-lo, però.
Així, mentre em foto una Moritz el que faig realment és engolir-me un Maurici. Això que en principi pot crear algun conflicte, no només perquè per mi no és el mateix intimar en femení que en masculí, sinó perquè moltes de les imatges, ideals i experiències ara agafen un nou matís, en realitat no ha de canviar la nostra relació. En absolut. És com quan comences a festejar amb la parella, que al principi tot és bonic i ple de gràcia. Amb el temps, afortunadament, l'estat d'idiotesa va desapareixent i vas descobrint la veritable persona amb la que decideixes compartir, per un temps sempre indeterminat, anys de la teva vida.
La Moritz em va seduir i, en assaborir-la, em va conquerir. Segueixo estant atordit després dels anys, i el fet que hi hagi un Maurici amagat no és suficient per trencar un idil·li que, com el més gran i estúpid dels enamorats, no vull que mai desaparegui.
Ich liebe dich!

Sense treva!

2010-10-12T14:30:00.003+02:00

Calalan News Agency

2010-10-11T08:51:00.001+02:00

Ja fa un parell d'anys que estic subscrit a la revista Catalan International View, l'objectiu de la qual és donar-se a conèixer a l'exterior tal i com som, és a dir, els catalans des d'un punt de vista nostre, i al mateix temps copsar el que passa en el món també des d'un punt de vista propi.
Celebro que des d'aquest mes també comptem amb la Catalan News Agency (CNA), l'edició anglesa de l'Agència Catalana de Notícies, que evitarà que les coses que passen a casa nostra hagin de passar pel filtre de Madrid. La principal tasca ha de ser informar als corresponsals estrangers en anglès de l'actualitat des de l'òptica catalana, sense deformacions interessades, si això és possible.
És un pas més en la lluita per la recerca de la normalitat. Quants esforços hem d'esmerçar per què se'ns consideri tal i com som? És a dir, quanta energia cal per mostrar-se al món sense haver de capgirar tòpics, o simplement, per què se'ns conegui? Cansa molt, cadascú ho viu des de la seva vessant i he de confessar que cada vegada tinc menys ganes de parlar-ne amb els que no volen escoltar, i cada cop sóc més radical. O vull dir normal?

Prenent mate

2010-10-10T09:24:00.002+02:00

Sempre havia tingut curiositat per provar el sabor del mate. Ahir vaig saber-ho. Els amfitrions, la Daniela i el Gonzalo, abans de prepar el mate, ens oferiren te, però jo estava disposat a descobrir el que durant tants anys se m'havia resistit.
Tot va començar fa uns vint-i-pocs anys, en plena adolescència, quan a la classe de 1er de BUP hi havia una noia argentina. Les converses amb ella sempre em resultaven molt interessants perquè m'explicava coses que jo mai havia vist o sentit. Entre elles el mate i la bombilla.
Finalment, aquell episodi ahir va tenir continuïtat ahir. L'aigua sobre els 90ºC, l'herba al recipient, i la intocable bombilla per absorbir l'essència del mate. En abocar l'aigua al recipient el primer glop és molt intens, i amarg. T'omple la boca de sabor fins l'últim racó, gairebé el mastegues. El primer en acabar-se l'aigua dóna la tanda al següent. El mate és de consum social, és a dir, es fa difícil prendre'l sol. Un sol recipient va rodant entre els que es troben reunits i l'acció sempre és la mateixa, consumir fins al final l'aigua, omplir de nou i passar-ho al següent. Després d'unes quantes voltes, el sabor tan intens es va amorosint i suavitzant, ideal potser per als novells.
Potser podria dir que no em va acabar d'agradar, però és la primera vegada. I com moltes coses, cal tornar-hi i no prejutjar per una ocasió, sinó buscar el plaer en reiterades ocasions a fi d'entendre un acte del qual un és un total debutant.
Però sí, hi tornaré.

Va per tu, Maria.

2010-10-04T19:27:00.001+02:00

Va per tu, Maria. Perquè hi arribàrem els que poguérem, però allí hi vam anar a raure. Primers moments d'expectació, de salutacions, de veure els que no assistiren a l'anterior cita. Bé es cert que aquesta vegada no vam ser tants com l'altra, però jo ho miro des d'un altre punt de vista, van venir tres de nous. Ups! Nous? Semblo un passerell, amb la quantitat d'anys que fa que ens coneixem...

Va per tu, Maria. Perquè la taula pren el caliu que mereix per a l'ocasió. Davant la correcció del menjar, més aviat modest aquest cop, la salsa la posàreu vosaltres. Ai, clar, vosaltres, vull dir les dones. Guaiteu la Cris com no para de garlar, de moure's, tot un nervi que contagia electricitat, bon rotllo i alegria. I l'Helena que explica que a Austràlia no hi va veure cap cangur, però sí que recorda cosetes del passat que pocs sabien... ehem. I tu, Maria, que ets com la moderadora del gran debat, sempre amb la paraula apropiada per enllaçar les temàtiques i arrencar el somriure que, per cert, gens costa d'extraure-nos-el. I és clar, l'Ana, com les núvies, es fa pregar i arriba a última hora, ep, això sí, a temps.

Va per tu Maria. Perquè acabat el primer round passàrem a la platea, vull dir al Pub, i encetares una moda que havia de perllongar la tarda: els batuts de pinya. I es veu que van tenir èxit perquè s'hi apuntaren ràpid. I ves per on que me n'adono que n'hi ha un que em fa patir... tanta coca-cola no deu ser bona, però el Rafa hi està enganxat. Tan jove! I en un moment, o a mi m'ho va semblar, uns que desapareixen i altres que arriben. Segur que van coincidir, tot i que no em feu dir com va anar la cosa perquè el perjudici neuronal començava. El meu vull dir. El fet és que el Marc -quina bèstia de tio, fer-se 20 km just abans de quedar- ja no hi era, i el Pic (eheheh) va i es deixa les ulleres de sol. I arriba l'Enric i més tard el Chus... mmm, vaja un engrescador. Amb l'Enric, això ho dic en veu baixa, parlem de política, però no gaire, simplement el just per renegar una mica que tant de somriure cal dosificar-lo.

Va per tu, Maria. Perquè em trastoques els pensaments tot i la sedació del llúpol fermentat. Em parles d'escrits, de costums quotidians que m'involucren i fas renéixer una necessitat una mica adormida, i aquí estic jo, i tu llegint, espero. Que sàpigues que la necessitat aquesta és com el temps, però de vegades no tens coses a dir, o sí, però no saps com dir-les, vols que siguin d'una manera i et surt un bunyol, i s'acaba deixant-ho córrer, pensant que demà serà un altre dia, i demà penses el mateix.. fins que ja fa un mes, i potser dos.

Va per tu Maria. Perquè tant de líquid precisa de sòlid i decidim anar a la Rambla del Raval a fer un Dürum. Sí, i el Rafa també, era bo, eh? El camí és sinuós perquè l'Ana agafa les rendes i jo al darrera (una altra vegada?, penso). Fem un parell d'intents i finalment acabem en l'interior de la Capadòcia, vaja un turc. Fa calor, ja no sé si és la temperatura o les meves cèl·lules que ja no saben com estar-s'hi. Les converses ja em sonen llunyanes. Malgrat tot parlo amb tu, Maria, i em reconforta el teu diàleg. Me n'adono que tots mengeu pites, i jo l'únic que fa un dürum. La Cris té seriosos problemes per afrontar una envestida al seu entrepà, no sap per on començar, i el que és més greu, un cop començat no sap com seguir. Crec recordar, i no hi posaria la mà al foc, que s'enduen el sopar de la Cris i encara no s'ha menjat la meitat.

Va per tu, Maria. Perquè el martelleig s'instal·la definitivament al meu cervell. Cada cop és més intens. Ja penso en una retirada, però el Jordi, galant com sempre, no vol deixar quatre belles senyoretes que acabin soles la festa. Decideix unir-se al Chus... i arrossegar-me a mi. A partir d'aquí tinc poc a dir. Ah, si! Hi ha una foto que ho defineix tot i que afortunadament no la tinc. És trist ser un blanc tan fàcil en el PipaClub.

Va per tu, Maria. Perquè arriba l'hora de “fins la propera” i encara estàs allí, com tots els que hi érem. El comiat va ser tranquil, sense emocions com l'anterior trobada, almenys per mi. I és que sé que ja hi ha data per la propera. Aquesta vegada, però, no espero que siguem 20, ni tan sols 15. Simplement serem els que arribem, com avui, com ahir, com sempre.

Va per tu, Maria. Perquè... moltes gràcies.

Cant a la llibertat

2010-09-20T18:46:00.003+02:00

Hi ha lluitadors que s'ho saben fer. Aquest n'era un, i quin un...

I, és clar, no podem obviar l'episodi del Congrés:

El cafè del Mar

2010-07-27T17:26:00.001+02:00

Al forn del passeig vaig demanar una ensaïmada i un cafè amb llet. La noia que em va atendre va assegurar-me que no quedaven ensaïmades i jo, que n’havia vist dues feia un minut, li vaig posar cara d’interrogant. Quatre paraules van ser suficients per resoldre l’embolic. No eren ensaïmades, sinó pastes alemanyes farcides de crema. Boníssimes, per cert.

Sota l’ombrel·la no hi entrava el sol, bé això no és ben bé així. Resulta que un terç de les radiacions s’escolen i per això surto ben morenot quan vaig a la platja sense que em toqui el sol directament. Hi ha qui em maleeix perquè voldria tenir el meu color i, per més esforç que hi facin, no l’acaben d’agafar. Jo els dic que el que han de fer és estar-se de collonades i protegir-se bé. Aviat cadascú a lo seu, ells a tovallola descoberta i a l’aigua, i jo a tovallola coberta i diari.

A la una, recollim estris de platja i anem a “El cafè del Mar”. Dues gerres de cervesa acompanyen una amanida d’alvocat i gambes, unes croquetes, uns calamars i uns cors de carxofa que arrenquen l’al·leluia...

A Vilanova i la Geltrú saben com guanyar-se la gent. Ja ho crec.

Vive le Tour de France

2010-07-24T00:03:00.002+02:00

Avui he vist una imatge que valia tot el seu pes en or del món. El meu pas cap a l’adolescència, en els mesos de juliol, transcorregué davant la TV després de dinar, tot idolatrant noms com Hinault, Lejarreta, Fignon, Belda, Gorospe i altres que no recordo ara, però que només caldria esgarrapar una mica en la memòria per poder recuperar-los.
Tants anys després em permeto passar una estona com en aquell temps, encara que he de reconèixer que la passió no és la mateixa, ni de bon tros. Diguem que simplement que hi ha un cert interès pel Tour.
I avui ha merescut més que mai dormitar al sofà davant un grup d’homes amb un ferro entre les cames lliscant a una velocitat respectable. Aquesta típica i monòtona imatge ha estat trencada per un genet sobre un cavall que galopava en paral•lel al grup amb una llarga llança, preparat gairebé per entrar en combat. He obert els ulls de cop i m’he descobert amb mitja boca oberta. No podia creure que un Don Quijote contemporani fes aparició en una de les etapes del Tour, potser buscant també algun molí al que abatre.
Dilluns passat vaig tornar a agafar la bici i el dijous encara em feia mal el cul. És qüestió de tornar-hi, no deixar que les coses arribin a formar part del passat abans d’hora... com veure el Tour per la TV.

Renovació

2010-07-13T22:33:00.001+02:00

Ahir em va caducar el carnet de conduir i em van assabentar d’un d’aquests lloc que t’ho fan tot i t’estalvien d’anar a la Campana a perdre el temps i els calés. En aquest lloc només perdo els calés, si més no.

Quan un va a enllestir un tràmit d’aquest ja s’imagina quin tipus de tracte et poden donar, és a dir, s’aplica allò del “nem per feina”. Però mai no hagués imaginat que el tantsemenfotisme fos tan descarat.

En arribar veig l’horari: dimarts i dijous de 16:00 a 17:00. Penso que és una mica just. Entro i ja hi ha una mica de cua. Davant meu discuteix un matrimoni de mitjana edat perquè no han fet les fotos. Això ja m’informa que en aquest lloc no hi ha cap fotomaton. Marxo al metro i me’n faig unes de seguida. Torno i la cua ja no és tanta. L’estança és vella, poc cuidada i del color groc del pas del temps. La tecnologia està d’acord amb el local, tot i que disposen d’un escàner i d’un ordinador, per dir alguna cosa. El personal que hi treballa (?) i els usuaris ens confonem, tot i que m’atreviria a dir que som més normals nosaltres. Sí, ho som, definitivament.

Mentre cobren el noi que hi ha davant meu, una senyora assecada pels anys i per la vida, tot i que no és tan vella com sembla, m’atèn, o això sembla. Paraules sense so, pansides com les pells de la poma que porta tres mesos a la nevera, arriben a les meves orelles. Intento posar una mica de color amb una pregunta enginyosa que tapen amb la resposta més gris que pot atorgar un monosíl·lab. Resulta que no cobren amb targeta, així que he de sortir al caixer. Mentre hi vaig, deixo enrere el soroll del tràfec barrejat amb el silenci social, només interromput pel “passe por aquí”.

Torno i ja no queda ningú. A l’oficina, ehem, estan recollint. Tenen un feix de tramitacions a la que només falta afegir la meva. Ostres, només amb una hora i mira tot el que han fet!, penso. Passa per les sales 1, 2 i 3, em diuen. Quan traspasso la línia, l’amfitriona del 2 guanya la partida als altres i se me’n du. Faig la prova de l’oïda i de la conducció a dues mans. Em diu que vagi a l’1. Allà em diuen que em tapi un ull amb una mà (meva) i que digui en quina direcció estan les E. Mentre vaig responent ell no em mira, puc fer trampa, però afortunadament no em cal. Seguidament passo al 3. Un senyor més estúpid que els altres, amb accent argentí, interpreto, em fa preguntes absurdes i va signant tants quadres en formularis com calen. Quan acaba la darrera pregunta, sense escoltar la resposta, em diu que puc anar a l’oficina que em prepararan la documentació. No l’entenc per les paraules, sinó per la pressa que tenen tots plegats i l’empenta que noto que tots em fan. Sorneguer els pregunto si ja està tot, crec que amb 5 minuts m’han avaluat. Sí, sí, ja està. Pim, pam, pum.

A la moto, encara no m’he posat el casc i ja no hi són. S’han esfumat. En una hora han fet molts quartos. Allà no hi cabia ni l’educació ni el gest amable. Només l’anar per feina. He sortit d’allà amb la sensació del qui han robat. Ja sé que en qualsevol altre lloc m’haguessin cobrat igual, però un somriure, una correcció i un bon tracte és el tret diferencial, el de qualitat. No! És el tret de la humanitat.

Sí, he guanyat temps, però he perdut com a persona.

L'encaix

2010-06-30T21:41:00.002+02:00

La remor de l’etern debat ja torna. És que el Tribunal Constitucional ha fet res que no estem ja acostumats? Es parla d’injustícia, possiblement sigui així, també d’humiliació, possiblement també, i d’indignació. Ep! Fins aquí...
Indignació és el que et canviïn les regles del joc perquè ara ja no val jugar així. Però jo mostro més indignació en el fet de seguir-hi jugant perquè ja sabem què ens aportarà una relació amb Espanya, el que no sé, i voldria provar, com és el sabor de l’aventura de la utopia. Potser seria força amarg, o massa picant... Per tant, som els principals culpables d’aquesta pantomima i de res serveixen ara les veus d’alarma sobre el maltractament rebut.
És decebedor veure com un poble segueix volent encaixar amb aquell que el rebutja, bé, potser hauria de dir que no l’estima per tal com és. La majoria vol la relació conjunta i, com diu el president, hem d’acatar malgrat que alguns no ho veiem així (i tampoc sabem què hem de fer).
Seguim, doncs, renegant d’Espanya, mentre els carrers s’omplen de botzines i banderes quan la Roja es classifica per a quarts. Qui ens entengui que ens compri...

As intermitências da morte

2010-06-19T10:34:00.002+02:00

Durante um minuto ninguém falou. O mais velho dos pessimistas deixou que um vago e suave sorriso se lhe espalhasse na cara e mostrou o ar de quem tinha acabado de ver coroada de êxito uma difícil experiência de laboratório. sendo assim, interveio um filósofo da ala optimista, porquê vos assusta tanto que a morte tenha acabado. Não sabemos se acabou, sabemos apenas que deixou de matar, não é o mesmo. De acordo, mas, uma vez que essa dúvida não está resolvida, mantenho a pregunta. Porque se os seres humanos não morressem tudo passaria a ser permitido. E isso seria mau, perguntou o filósofo velho, Tanto como não permitir nada. Houve um novo silêncio. Aos oito homens sentados ao redor da mesa tinha sido encomendado que reflectissem sobre as consequências de um futuro sem morte e que construíssem a partir dos dados do presente uma previsão plausível das novas questões com que a sociedade iria ter de enfrentar-se, além, escusado seria dizer, do inevitável agravamento das questões velhas.

Melhor então seria não fazer nada, disse um dos filósofos optimistas, os problemas do futuro, o futuro que os resolva, o pior é que o futuro é já hoje, disse um dos pessimistas, temos aqui, entre outros, os memorandos elaborados pelos chamados lares do feliz ocaso, pelos hospitais, pelas agências funerárias, pelas companhias de seguros, e, salvo o caso

destas, que sempre hão de encontrar maneira de tirar proveito de qualquer situação, há que reconhecer que as perspectivas não se limitam a ser sombrias, são catastróficas, terríveis, excedem em perigos tudo o que a mais delirante imaginação pudesse conceber, sem pretender ser irónico, o que nas actuais circunstâncias seria de péssimo gosto, observou um integrante não menos conceituado do sector protestante. Parece-me que esta comissão já nasceu morta, os lares do feliz ocaso têm razão, antes a morte que tal sorte, disse o porta-voz dos católicos. Que pensam então fazer, perguntou o pessimista mais idoso, além de propor a extinção imediata da comissão, como parece ser o Vosso desejo. Por nossa parte, igreja católica, apostólica e romana, organizaremos uma campanha nacional de orações para rogar a deus que providencie o regresso da morte o mais rapidamente possível a fim de poupar a pobre

humanidade aos piores horrores. Deus tem autoridade sobre a morte, perguntou um dos optimistas, são as duas caras da mesma moeda, de um lado o rei, do outro a coroa, sendo assim, talvez tenha sido por ordem de deus que a morte se retirou, A seu tempo conheceremos os motivos desta provação, entretanto vamos pôr os rosários a trabalhar.

Nós faremos o mesmo, refiro-me às orações, claro está, não aos rosários, sorriu o protestante. E também vamos fazer sair à rua em todo o país procissões a pedir a morte, da mesma maneira que já as fazíamos ad petendem pluviam, para pedir chuva, traduziu o católico. A tanto não chegaremos nós, essas procissões nunca fizeram parte das manias que cultivamos, tornou a sorrir o protestante. E nós, perguntou um dos filósofos optimistas em um tom que parecia anunciar o seu próximo ingresso nas fileiras contrárias, que vamos fazer a partir de agora,

quando parece que todas as portas se fecharam. Para começar, levantar a sessão, respondeu o mais velho. E depois continuar a filosofar, já que nascemos para isso, e ainda que seja sobre o vazio. Para quê, para quê, não sei. Então porquê. Porque a filosofia precisa tanto da morte como as religiões, se filosofamos é por saber que morreremos, monsieur de montaigne já tinha dito que filosofar é aprender a morrer.

As Intermitências da morte, 2005

José Saramago

Palacios

2010-06-17T00:04:00.004+02:00

Si passeu per Granollers no deixeu de visitar una més que interessant galeria: el Quatre, sala d'art. Podríeu arribar a descobrir meravelles com les creacions de Juan Miguel Palacios, que treballa els rostres per aconseguir emotivitats. Una mostra us la presento aquí, amb la tècnica d'esmalt sobre metacrilat.

Creacions modestes

2010-05-28T10:31:00.008+02:00

El treball i l’esforç sovint venen de la mà. De bones a primeres, la impressió és de rebuig, tot i que no sempre. Ja fa un mes i mig que vam començar amb el projecte de transformar la nostra terrassa amb la incorporació d’una pèrgola que vam decidir que havia de ser coberta.

L’inici de tot plegat es remunta a l’any passat en què ens vàrem dedicar a mirar models i pressupostos. Aviat vam veure que la part econòmica variava molt depenent de fins a quin punt ens fèiem nosaltres mateixos les coses. Com que la previsió va ser a un any vista, teníem prou temps per madurar una decisió. Finalment, vam resoldre que només compraríem la matèria primera i que la preparació i el muntatge quedaria al nostre càrrec.

Aquesta setmana hem enllestit la feina definitivament. Enrera queden caps de setmana invertits en pintar la terrassa, tintar la fusta, aixecar l’estructura de la pèrgola, cobrir-la i aïllar-la de la pluja i, per últim, complaure’ns amb els darrers retocs.

Sovint ha sortit la conversa sobre el fet de fer-se un mateix les coses, sempre i quan estiguin a l’abast, o bé optar per què ens ho facin. Molts són els inconvenients de “crear”: la inexperiència, el temps, les equivocacions, els dubtes... En canvi, per una sola cosa mereix passar tot això: la satisfacció. Hi ha d’altres punts a favor, és clar, però la sensació d’orgull i de capacitat que ens ha quedat ens omple de goig.

S’ha argumentat massa sobre els genis i la creació. I també són moltes les veus que relacionen l’acte de crear amb l’experiència, és a dir, amb la capacitat de sacrifici i de treball acumulats pel temps. Aquesta és la via que optem molts de nosaltres per dur a terme petits projectes a través dels quals satisfem necessitats interiors. Un guisat requereix una elaboració, un escrit, una obra, un quadre, una peça de vestir, un web, un esport, tocar un instrument... tot es fa per experiència adquirida. El geni, a més, hi aporta un toc subtil que diferencia un bon treball d’una obra d’art.

No som pas genis, però en reconfortem amb un bon treball.

L'engranatge i la peça

2010-05-05T23:03:00.004+02:00

Avui hem tingut una sorpresa molt agradable. Diguem que hem tornat a veure la peça que falta per a l’engranatge de la nostra màquina particular. Com tots els mecanismes, totes les peces són substituïbles i la nova farà la mateixa funció que la retirada. No obstant, quan les peces dels mecanismes som les persones no funciona sempre així. La solvència i l’afecte es barregen de tal forma que l’una porta a l’altra irremeiablement.
Esperem recuperar ben aviat la peça que ara falta i que tot rutlli com ha de ser, en una sola direcció, la bona.

Les rodes dentades

Leonardo Da Vinci

r.boladeres

2010-04-18T15:56:00.002+02:00

En un món on qui més qui menys busca anunciar-se, promoure la seva activitat i buscar els racons que siguin per sortir a la llum, de vegades hi ha qui prefereix passar inadvertit. És el cas de r.boladeres.

Els inicis d’una persona curiosa no sempre porten als èxits, simplement es tracta de satisfer uns desigs, reaccionar davant l’estímul i gaudir amb allò que estàs fent. No obstant, si el talent emergeix els resultats ja són una altra cosa. En el camp de la fotografia, r.boladeres ha anat fent un camí propi que no ha passat desapercebut per aquells que el segueixen. Els reconeixements, els elogis a la seva obra i la bona projecció d’aquest jove creatiu, lluny d’empènyer-lo a intentar aventures artístiques mitjançant exposicions o, simplement, difondre el seu art, el que han fet és frenar les seves ànsies i submergir-lo en una profunda reflexió: l’èxit ha de malmetre la meva relació amb la fotografia? Els compromisos han de sacsejar una vida modesta i sense soroll que sóc incapaç de controlar? No, això no és el que vull.

En el seu espai, des de la intimitat, ens obre les seves creacions. Ens convida, però, si us plau, observem el que vulguem sense molestar gaire...

Aquest és el meu modest tribut al que considero un jove talentós que passa la vida de puntetes. El que no sap és que les coses bones acaben sent sorolloses sense adonar-se’n.

II, 2007

r.boladeres

Les noces de Canà

2010-04-05T23:43:00.004+02:00

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat d’anar al que li van dir una Master Class del director de cinema Peter Greenaway. En aquella conferència, tractava de descobrir l’assassí el nom del qual sortia d’un entramat al famós quadre Ronda de nit, de Rembrandt.
Ara, ha tornat a analitzar un quadre per desmuntar una de les teories més sagrades, però de dubtosa certesa. La polèmica està servida en afirmar que en el quadre de Les noces de Canà, de Il Veronese, el nuvi no és altre que Jesús. És un tema que desperta l’interès tant en un sentit com en altre, segur que no la indiferència no hi té lloc.
No és la primera vegada que sento una sentència en aquest sentit. Vaig tenir la sort de tenir com a professor l’il•lustre José Enrique Ruiz-Domènec, el qual tenia força clar que les noces de Canà eren les del propi Jesús, amb arguments que semblaven prou evidents.
No m’agradaria perdre’m les proves que Greenaway troba en aquest quadre renaixentista, en tota la munió de personatges que intervenen i que, segur, aporten prou suc com per què el còctel sigui ben enriquidor.

Les noces de Canà, 1563
Paolo Cagliari Il Veronese

El retorn

2010-03-27T22:04:00.000+01:00

Hi he tornat després d’un temps. No hi havia de tornar, però les circumstàncies han impedit que l’adéu fos per sempre. La veritat és que el temps que fa que vaig marxar no ha estat prou com per què algunes sensacions pessiguessin les arrels de la nostàlgia. Al contrari, quan vaig entrar per la porta era com si hagués marxat ahir. És més, crec que mai sentiré res per deixar-ho enrere.

Vaig tornar a veure algunes persones amb les que vaig intercanviar salutacions. D’altres, més voldria no haver-les vist mai, però sabia que era inevitable.

Allò ha canviat molt en molt poc temps. L’ambient és enrarit, tens i de competició. Lluny queda el bon rotllo, l’equip, les bromes, la serietat i la responsabilitat. Es rebutja, no s’accepta, i si algú ho pretén neda contracorrent.

En retornar al meu nou destí, les preguntes es formulaven amb les mirades. Jo tinc sort, molta sort. Tinc amb mi l’equip i el bon rotllo, la serietat i l’eficàcia. Sense demanar-me cap explicació els la vaig donar: quant menys temps haguem de passar allà, millor per a tots.

Dimecres, però, hi torno.

Un actor galaico-català

2010-03-01T23:41:00.002+01:00

I aquest sí que és dels grans... caricaturitzat per Quim Sosa.

Un dia feliç

2010-02-24T21:05:00.002+01:00

Els dies assenyalats no els espatlla ni el mal temps. Ja des de bon matí, les pessigolles de l’estómac em recordaven la gran cita amb el passat, una altra vegada. Fa quatre mesos des d’aquell primer encontre ple de nostàlgia que va significar la germinació del retrobament actual. Això sí, de quatre n’augmentàrem a onze, amb alguna absència de darrera hora per motius diversos.
Ens citàrem, com bé dic, a un cèntric restaurant de la nostra ciutat. Bona part de nosaltres ja no residim a Barcelona, però és innegable que, malgrat la necessitat de marxar-ne, és i serà la nostra ciutat, el nostre punt de partença, i més en aquest cas. A mesura que anàvem arribant, qui entrava per la porta veia els que esperaven i s’unia al grup entre somriures nerviosos i salutacions més o menys caloroses. Un gest que es repetí tants cops com calgué, i que anava seguit d’una cervesa que ajudaria a trencar el gel.
Ja a taula, l’ambient s’anava distenent mentre esperàvem si algú més havia d’aparèixer. El vi començar a omplir copes i els comentaris i la participació dels congregats feien la resta. En vistes que no havia de venir ningú més ens disposàrem a acceptar de bon grat els plats i viandes que ens havien d’aplacar certes necessitats, però no pas totes, perquè tothom estava delerós de saber dels altres, d’aquells i aquelles que feia fins a 24 anys que no veia. Déu n’hi do!
Les hores passaven i l’augment del to en les converses evidenciava que no estàvem passant un mal moment, ans al contrari, el xivarri semblava esperonar uns esperits que tenien la necessitat de tornar a compartir-se. Sols al restaurant, hem de donar gràcies a la paciència dels amos, doncs no només no estàvem disposats a retre culte al silenci, sinó que, buides les ampolles de vi, se succeïren les herbes i el patxaran. Fred a fora... no pas a dintre. I en aquestes que arribà un que faltava... benvingut sagal!
Ai que tanquen, marxem al Pub. Unes pintes i unes caipirinhas, i sant tornem-hi, tantes vegades com sigui necessari. A fe de Déu que en van ser moltes, i cada vegada el parlar era més dificultós però, sembla estrany, cada cop ens enteníem millor. I quin gust veure el ball de la cadira! Tant bon punt es veia un de la colla al costat d’uns que ara estava amb les altres, i després els personatges canviaven, i tots contents, o això em semblava a mi que puc dir amb tota sinceritat que passava el temps sense adonar-me.
Finalment, l’hora dels adéus anunciava el que ja tots sabíem. El que comença té un final. Sabeu, no va ser un final del tot trist perquè ens vam conjurar per fer-ne una de més grossa d’aquí un temps prudencial. I en aquesta ocasió voldríem arribar a la vintena per veure aquells que faltaven, bé, almenys els màxims possible.
De camí cap a casa, vaig rememorar tota l’estona que vam estar plegat... cony, vuit hores! Les sensacions es confonien, potser la cervesa hi ajudava, tot s’ha de dir. Però el que vull dir és que la imatge que tenia dels meus companys i companyes no s’ha distorsionat amb el temps. Si fa no fa, tots estem igual (glups!), sobretot elles, que amb els anys han guanyat. El David, que se les sap totes, va dir allò del vi, que amb el temps està més bo. Doncs sí, l’he de fer costat en aquesta demostració empírica. I ells, que voleu que us digui, alguns seguim tan immadurs com sempre, però d’altres han incorporat en el seu port la magnificència dels seus actes.
Aviat hi tornarem. En tinc ganes, tot i que les grans vivències són difícils de repetir-se. El que m’estimula és que fa quatre mesos vaig experimentar una intensitat molt gran en reveure l’Ana, cosa que no ha empetitit aquest altre gran esdeveniment. Vull pensar, doncs, que la tercera edició del que hem generat no podrà catalogar-se si no és amb l’èxit total. I s’aconseguirà, n’estic segur, si el veritable artífex d’aquest retrobament es torna a posar les piles.
Moltes gràcies, Jordi! Algun cop de mà et donarem.

Com llegeixes?

2010-02-16T22:02:00.002+01:00

Fa uns dies el Violinista Celest va encetar un debat al seu blog sobre el llibre en paper i l’e-book. És un debat del tot actual, en el que tothom hi té la seva opinió. Sembla que, ara per ara, els dos formats tenen garantit l’èxit i se’ls augura una llarga convivència. Està clar que els arguments a favor del paper o de ple suport a l’e-book se’n trobaran molts i, a més, encertats.

Aquest cap de setmana en parlava amb un consumidor de llibres de tota la vida. Aquest dia el vaig veure llegint una novel·la en un mòbil d’aquests que es desplega un teclat i té la pantalla apaisada. S’adapta la grandària de la lletra a les seves necessitats –i comoditats- i té una memòria prou gran com per albergar una gran quantitat de llibres. Reconeix que, al principi, li resultava incòmode haver de prémer contínuament la lletra per desplaçar el text, però ara ni se n’adona. Tot és acostumar-s’hi. Potser, fins i tot és millor llegir amb aquest mètode al llit, abans d’adormir-se, que amb qualsevol d’aquells exemplars gegants.

Més enllà de tot debat, el que crec és que el valor literari d’un text, la seva qualitat, és el que farà que sigui llegit. El format pot atraure, així com una bona campanya publicitària, i serà més venut, sense dubte. Ara bé, si és bo de veritat, no només serà molt comprat sinó que, a més, serà molt llegit. Sovint confonem comprar amb llegir.

Actualment estic fent un curs a la UOC. Tinc la possibilitat d’estudiar els temaris online o bé en paper. Ho faig en paper. Per què? Per que encara no he fet el canvi? Perquè, malgrat tot, digital no vol dir e-book? Per què? No ho sé. Bé, si que ho sé, m’és més còmode, encara que també penso que és una qüestió de conducta. Suposo que tot deu influir.

Hi ha qui pensa que l’e-book està acabat abans de començar perquè només és per llegir! També és veritat, ha de servir tot per a moltes coses, no?

LOST

2010-02-10T20:40:00.002+01:00

Ahir vaig tornar a rememorar belles sensacions. Vaig experimentar de nou l’addicció plena amb aquell deler cap al motiu venerat. I tot per una sèrie de TV; ep, però quina sèrie!

Passat un quart de deu, i a la Cuatro, LOST iniciava la que ha de ser la seva darrera temporada, la 6ª. Quan acompanyes durant moltes hores els personatges d’una història, ja sigui a nivell literari, televisiu, etc., es pot dir que formen part de la teva família, fins i tot els arribes a conèixer millor en molts casos. Els malalts de LOST hem hagut d’esperar força per què ahir sadolléssim les nostres necessitats d’una droga que, com totes, mai en tens prou. Per tant, d’això de sadollar-me, gens, al contrari, encara en tinc més ganes. I ja avanço que el final del darrer capítol serà un autèntic drama, perquè les coses que més desitges les vols amb molta ànsia al mateix temps que tems per la seva fi. Ai, però deixem que passin els capítols, no correm tant.

M’he alegrat de retrobar-me amb la Kate, el Sawyer, la Juliet, el Locke, el Jack, el Hurley, el Sayid i tants d’altres. Celebro, doncs, el seu retorn, i no miro més endavant perquè m’aterreix. Per cert, visiteu la lostpedia!

Wabble

2010-02-07T23:15:00.001+01:00

Hi ha èpoques en què un té una saturació d’activitat. Deixes de fer coses que t’agraden i dediques més temps al que es converteix en obligacions. Aleshores, quan tothom dorm, busques un instant de pau, de silenci, d’oci. Agafes un llibre de lectura lleugera. L’has de deixar perquè la son et guanya. Hauries d’acotxar-te, però no vols renunciar al moment de fer el que et doni la gana i, per això, acabes obrint l’ordinador. Res de treball, et promets. En canvi, acabes obrint el correu de la feina per si hi ha alguna cosa de darrera hora. Afortunadament tot segueix igual i comences a visitar les webs a les que normalment ets assidu.

I vet aquí com avui t’ha vingut el cuquet de fer una partideta. Mmm, no cal que et desplacis, penses. Només has d’anar a www.wabble.org i podràs jugar online en català. Fantàstic! A més, a aquestes hores de la nit és quan hi pots trobar algú. I, saps què, em vaig a obrir una Moritz i, així, entre paraula i paraula, faig fent un traguet.

Veus per on, una nit qualsevol acaba sent gairebé una festa!

El final del jorn

2010-01-28T22:29:00.004+01:00

Hi ha dies que sembla que no s’acaben mai. Sempre tens l’esperança d’encetar una jornada productiva, no sé en quins termes, potser en el sentit més ampli del mot, aquell que et possibilita créixer o gaudir amb les decisions que vas prenent a mesura t’arriben les coses. Però vet aquí que de vegades es torcen i tot inicia un camí cap a l’embolic difícil de redreçar.
Avui anaven del tot tortes. Tot i així, compto amb el millor equip i no tinc cap dubte, ens en sortirem. El pronòstic per als propers dies espantaria qualsevol, però no pas a nosaltres que ens creixem davant les adversitats. Bé, si més no, davant algunes adversitats.
Ara bé, sé que tot és relatiu. Quan arribo a casa sempre et tinc a tu, l’ànima d’un món que hem escollit recórrer plegats. És la il•lusió de l’abraçada reconfortant i de l’aroma de la felicitat.

L'abraçada
Ramon Moscardó

El somni de Tàrraco

2010-01-21T18:56:00.006+01:00

M’és molt grat escriure sobre la darrera novel·la d’en Xulio Ricardo Trigo: El somni de Tàrraco. Intentar triomfar amb una novel·la històrica, si així se l'ha de qualificar, que no ho sé, sempre té els seus riscs. A més, quan s’escriu sobre el nostre passat, sovint l’autor marxa cap a l’època de màxim esplendor, si més no, és el moment històric en què ja hi ha una clara identitat catalana; és a dir, l’edat mitjana.

Quin és l’atreviment del Xulio? Crec que són dos. En primer lloc, s’endinsa en una ciutat i en una època anterior a aquesta consciència de la qual faig esment. I segon, escriu sobre l’Imperi Romà des d’una perspectiva exterior a la seva capital, malgrat que sempre hi és present.

Sigui com sigui, el lector trobarà tots els elements per gaudir d’una entretinguda lectura. No obstant, per conèixer millor el Xulio només heu de seguir llegint més avall unes poques qüestions que va tenir l’amabilitat de contestar. I si voleu conèixer millor la seva obra haureu de llegir-vos-la; no us decebrà!

- Quan una persona que neix a Galícia, arriba a València i decideix fer-se escriptor, per què escull la llengua catalana en un context tant hostil quan el més reeixit hagués estat deixar-se endur pel corrent i escriure en castellà?

- En el moment que decideixo fer-me escriptor, o més aviat, quan començo a pensar que els meus escrits es publicaran, coincideix amb la meva entrada a la universitat. A l’inici dels anys 80 hi ha una gran presència de la literatura en català a València. Les meves amistats d’aleshores –poetes i narradors com ara Ramon Guillem, Josep Ballester, Manel Garcia Grau- escriuen en català. És la meva opció també i no me’n penedeixo en absolut. El català és la meva llengua i també la llengua del país que m’estimo. Amb el temps he acabat vivint a Tarragona, molt més a prop de la meva llengua literària, que des de sempre ha estat el Català oriental.

- I com se n’adona algú que el seu camí ha de ser escriure per ser llegit?

- És, sens dubte, tot un procés. Penso que d’entrada s’escriu per imitació d’aquells autors que t’agraden. Vols reproduir el plaer que et donen, continuar les aventures dels personatges que et fascinen. El pas a necessitar lectors, a voler donar a conèixer els teus escrits és molt complex i no tots els homes i dones que escriuen arriben a donar-lo. Escriure per als altres suposa entendre que els lectors només tenen el llibre, que no et tenen a tu al darrere per completar el text. Per tant, ho han de trobar tot en aquelles paraules que els ofereixes. Només aleshores pots dir que ets un escriptor.

- Darrerament, a les teves novel·les, ha ressorgit l’historiador. Després del treball que comporta documentar-se sobre èpoques passades, el fet d’esmolar l’eina d’escriptor ha suposat una aliança entre dues passions?

- Sí, això ha estat un pas sorprenent per a mi. Es pot dir que sempre m’ha preocupat documentar bé els llibres que he escrit –com per exemple el gran treball de documentació que hi ha Després de l’oblit, tot i no ser una novel·la històrica-, però ha estat a les dues últimes, Els secrets de la reina (Barcelona, Columna, 2008) i El somni de Tàrraco (Barcelona, Edicions 62, 2009), que he recuperat la meva passió per la història. Durant la meva joventut volia ser historiador i n’havia llegit molt sobre el tema, fins i tot n’havia començat la carrera a la universitat. Encara que finalment vaig estudiar Filologia Catalana, no me’n vaig oblidar mai, de la meva passió. Ara ha estat una mica com tornar a aquella època, una mena de revifalla personal i temàtica.

- La teva trajectòria com a escriptor comença a ser important, malgrat haver debutat amb 35 anys en la novel·la. Sempre es diu que viure d’escriure representa tenir talent i un cop de sort. En quin moment creus que esclata el talent i quan arriba el cop de sort? En èpoques diferents, potser?

- Penso que per l’escriptor sempre està començant. Cada llibre és una nova aventura, nous escenaris, personatges, noves necessitats de documentació. Però la teva pregunta és molt difícil. Hi ha grans escriptors que no van ser mai reconeguts com mereixien. El cop de sort et pot portar a vendre més, a tenir més lectors, però el talent, jo diria la capacitat per fer coses que paguin la pena, no sempre l’acompanya. El talent, en tot cas és una qüestió de feina, de perseverància. Com explicava Mario Vargas Llosa, es pot tenir talent, la inspiració et pot tocar en algun instant, però allò necessari és que t’agafi a la teva taula de treball.

- El barri gòtic de Barcelona, Buenos Aires, Compostel·la, Poblet, Tarragona... segur que ja saps on aniràs a buscar més històries que explicar...

- Hi ha molts escenaris que m’agraden, potser massa. La Barcelona del Renaixement, la Tarragona medieval, les petites ciutats catalanes, amb el seu plus d’història. Potser no arribaré a fer-los servir tots, però espero tenir temps per tractar molts d’ells. D’altra banda, viatjar, conèixer nous indrets, és fonamental per un escriptor. Sempre dic que tots els meus llibres neixen d’un viatge, d’una situació en que, de sobte, se’t desvela un paisatge o els seus habitants.

- En algun lloc se’t defineix també com “artista plàstic”. Quins són els teus treballs en aquesta disciplina?

- Pintar sempre ha estat molt important per a mi. El meu pare és un aquarelista molt reconegut, Campoy, i jo he pintat sempre. El problema és que escriure em treu sovint tot el temps disponible i, fins ara, no he pogut dedicar-me tant a la pintura com per fer exposicions. Però espero que algun dia podré fer-ho.

- T’has plantejat algun cop escriure una novel·la amb l’art de rerafons o com a tema principal?

- Si, penso que sempre hi és present, d’alguna manera. Però també tinc arguments més directes que algun dia portaré al paper. Em fascina l’època impressionista o els pintors catalans modernistes. Tal com ara he afegit la Història a la meva literatura, algun dia m’agradaria poder fer-ho amb la pintura.

- Parlem de la darrera novel·la. El somni de Tàrraco és un tribut a la ciutat que t’acull? En qualsevol cas, què et mou a viatjar en el temps fins l’any 26 aC?

- Tarragona ha estat per a mi una gran ciutat d’acollida. Sempre explico que un dia em trobava mirant-la des de casa meva –visc en un barri alt, que em permet contemplar la muralla- i em vaig dir que mereixia una novel·la, dedicar-li el meu temps, oferir-li alguna cosa que compensés tot el que m’està donant. Després podria haver escollit que passés al segle II, el moment de més esplendor. Però em vaig decidir pel 26 a.C. perquè era una època germinal, on es posen les bases del que havia de ser la Tàrraco posterior. A més que Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà durant els tres anys que l’Octavi August va residir a la ciutat.

- Ara ens hauràs de convèncer per què hem de fer-nos amb El somni de Tàrraco. Què hi trobarem?

- Aquesta sí que és una pregunta difícil. Però puc dir que està escrita des de la sinceritat, que intento comptar amb el lector –una baula imprescindible de la cadena-, i que la meva idea és transmetre la meva passió per les històries.

- Per últim, abordem una qüestió molt important: cervesa o gin tònic?

- Fa algun temps que m’he passat als tes aromàtics, però sempre m’ha agradat més la cervesa que el gin tònic!

Perdre els papers

2010-01-17T00:33:00.002+01:00

En sortir de casa reprodueixo els gestos que gairebé faig sempre. Mà a la butxaca dels pantalons per tocar les monedes, a les butxaques de la caçadora per assegurar que hi ha les claus de la moto, i a la butxaca interior per trobar el gruix de la cartera... És pla, no hi ha volum. Faig una ullada per l’habitació; aixeco llibres, miro a sota l’escriptori, moc la cadira... res. Canvio d’estança i remiro al dormitori i a l’habitació on juga la nena. A la cuina tampoc...
A la feina, obro el calaix, la porta de l’armari. Vaig al bar on solc esmorzar. Torno a casa després de la feina. Res de res. Des d’internet miro els números del banc i no veig cap anomalia, segueix tot sota mínims... com sempre. Per si un cas, cancel•lo les targetes i penso que el DNI i el carnet de conduir em tocaran els nassos en haver de renovar-los.
D’això ja han passat cinc dies i segueixo sent un “sense papers”. Condueixo i faig vida normal, si pot ser normal que la meva dona em tregui peles i me les passi. És divertit això de pidolar, com quan era xic: mama, dóna’m calés, si us plau...
Aquest cap de setmana no faré despeses i no em caldran diners. No obstant, agafaré el cotxe per moure’m i em podré permetre el luxe de prendre’m un vermutet. Dilluns, la realitat tornarà i hauré de passar pel tub; sóc un número més en aquesta societat, i així ha de ser. Per tant, el meu document identificatiu no trigarà a regenerar-se i, ben mirat, podria aprofitar per renovar el carnet de conduir.
Si la cartera l’he perdut o me l’han fotut... tant és. El resultat, les accions, acaben sent les mateixes. El que no sabien els suposats lladres és que s’han equivocat de víctima. Hauran de fer-se’n amb una altra si volen treure rendiment al temps que hi han emprat.

L'arbre

2010-01-10T23:08:00.005+01:00

Avui hem plantat un arbre, no ben bé, però. La veritat és que les arrels són les que faran que es mantingui ben ferm i no trontolli amb qualsevol ventada ocasional. Si volem, tindrem cura d’ell per a què vagi agafant una forma especial, una forma en la que tots ens hi sentim bé, cadascú repenjat a la seva manera i pujant a les seves branques cada vegada més robustes. Perquè la solidesa serà un dels factor en els quals més responsabilitat tindrem, vull dir que caldrà regar-lo, abonar-lo, sulfatar-lo, esporgar-lo, etc., i això requereix de l’esforç col·lectiu i d’una bona mà de paciència.

Jo, no gaire aficionat a la jardineria, estic content d’aquesta empresa. No espero que sigui l’arbre de la ciència que Baroja descrigué a principis del segle passat, en tot cas preferiria que fos l’arbre de la vida, corregint-ne el màxim possible la ignorància de la qual mai ens deslliurem.

Segur que aviat tindrà un brancatge immens ple de fulles i flors que ens regali amb l’ombra refrescant a l’estiu, i ens protegeixi en els dies plujosos (si un mal raig no ho engega tot a rodar!).

Arbre gallec

Màrius Carretero

Pablo Legot

2010-01-04T00:32:00.006+01:00

A principis del passat mes ens vam escapar a Sevilla. La nostra estada sobretot va transcórrer pel seu centre històric deambulant per l’estretor dels seus carrers i meravellant-nos per l’exquisida rehabilitació exterior dels seus edificis. En general, vaig trobar una ciutat guapa, com la seva gent. I fins i tot diria que em va sorprendre gratament trobar-me amb tanta gent plena de vida, els carrers enllumenats, els comerços a vessar, això sí, per la tarda. Potser és un costum heretat de l’estiu, en què la passejada sota la llum incandescent es fa insuportable. Ara, a l’hivern, el centre de Sevilla presentava el seu millor aspecte al capvespre també, deixant que siguin els turistes i alguns nadius els que recorrin places i carrers en hores no tan sovintejades.

Entre les canyes, els calamarcets, la pringá i altres tapes de la zona, també hi va haver lloc per a la curiositat històrica i cultural. Però només vull parlar d’una obra, un quadre que vaig descobrir a la Sacristía de los Cálices de la Catedral de Sevilla. Tot just travessar l’entrada per iniciar la visita, de seguida els meus ulls van marxar incontroladament cap a un Sant Jeroni de grans dimensions, diria que més gran que al natural. La imatge que aporto és pèssima, però pot donar una idea del per què de la meva rotunda admiració. Per veure-la amb més qualitat us passo aquest enllaç.

Els qui em coneguin una mica sabran de la meva debilitat per Caravaggio. No sóc un entès en la seva obra, però crec que he vist o estudiat molts caravaggios i potser sabria dir si una obra és seva o no, sempre i quan sigui de les ja descobertes. És a dir, no pretenc enganyar a ningú dient que seria capaç de descobrir un nou quadre de Caravaggio si el veiés, en absolut. Només vull dir que quan vaig veure aquest Sant Jeroni el primer nom que em va venir a la ment va ser el de Michelangelo da Merisi Il Caravaggio, però no per què en fos l’autor, sinó perquè una altra vegada hi veig la seva empremta, la seva herència a la humanitat i a l’art. És a dir, un naturalisme cru que no amaga la lletjor d’un cos vell i dues zones ben diferenciades de llum, el que se n’ha dit el clarobscur, i que també se l’anomena tenebrisme. En qualsevol cas, totes les característiques d’aquest estil que envaeix l’art del segle XVII no el beu de la font principal, sinó segurament d’altres imitadors que, juntament amb ells, no poden deixar de pintar amb la vivacitat d’aquesta nova forma de representació.

El Sant Jeroni de Caravaggio explica per què aquest de Pablo Legot es considera una obra menor. No obstant, un servidor en aquell precís instant sota aquella estança, vaig tornar a notar el gust de l’art en la contemplació d’aquesta quadre. No per menor desmereix l’atenció que avui li vull dedicar, i a més ben merescudament.

Sant Jeroni, circa 1640

Pablo Legot

L'embolcall

2009-12-31T13:06:00.003+01:00

Érem a casa els pares i la nostra pubilla era ben xica, tot just feia poc que ja parlava. L’àvia li havia comprat un regalet i el va deixar sobre l’armari del menjador en una prestatgeria una mica elevada, fora del camp de visió habitual. El cas és que mentre la petita aclaparava totes les atencions dels grans al bell mig de l’estança, la seva mirada es va dirigir cap a dalt, com atreta per un magnetisme misteriós.

Els altres, nosaltres vull dir, xerràvem i li fèiem festes, però ella, conscient de què allà dalt s’hi amagava alguna cosa, de tant en tant hi dedicava una ullada. Els grans estàvem massa embadalits amb ella per advertir les inquietuds creixents que se n’apoderaven, fins al punt que es decidí a parlar:

- És bonic allò, eh!

Mentre el seu ditet dirigia les nostres mirades cap a l’objecte descobert, la nostra admiració per tan subtil frase va arrencar somriures i exclamacions diverses. La resta no importa, l’embolcall és el que va despertar l’interès, la curiositat, l’estímul.

Aquest any que ha d’entrar desitjo que sigui també un embolcall. El que ens anem trobant a dintre a mesura que transcorri el temps s’ha d’entomar de la millor forma possible. Com sempre, hi haurà bons moments i d’altres de no tan bons. Però la lluentor de l’embolcall, la desconeixença i l’esperança de descobrir el que hi ha dintre, ha de remoure el nostre interior, voler que tot comenci i esperar amb il·lusió que el regal, el nou any, sigui ben profitós i ens aporti més moments de satisfacció que dels altres.

Un record molt especial vull dedicar a en Miquel. Ha decidit quedar-se en el 2009, ennegrint els darrers dies de l’any de la seva família. A la Teresa, a la Vanessa i al Miquel, només els desitjo que vagin obrint l’embolcall del nou any i trobaran, seguríssim, el motor que els ha de portar als nous reptes de la vida.

Bon any 2010 per a tothom!

Una anunciació

2009-12-26T10:00:00.004+01:00

Descobrint la Dama del Lago em portà a un tema actual en aquests dies. No obstant, entre històries llegendàries, mitològiques i personals, l'Eva C. rep la inspiració per crear les seves obres.

L'anunciació de la Verge, 2009
Eva C.

Final de trajecte

2009-11-30T15:59:00.001+01:00

Aquest cap de setmana he decidit baixar-me d’un tren que m’ha portat a moltes satisfaccions. Espero que segueixi en marxa molt de temps i que els èxits que ha anat acumulant en els darrers temps només facin que augmentar. No obstant, per circumstàncies diverses, per mi ha arribat el trajecte final.

Enrere quedaran vivències inoblidables de les que només en recordo les positives, la gran majoria. Ja podria ser el canvi climàtic, o ves a saber quin altre fenomen, que ha instal·lat sobre el tren un gran núvol el qual sempre amenaça tempesta. Almenys és com jo ho pressento. A més, tinc la sensació que per molt que s’intenti dissipar el temporal, sempre hi ha una espurna que torna a activar el mal temps. És com si es tornessin a repetir situacions similars però totes diferents, al mateix temps. I darrerament sempre m’hi trobava com a agent actiu.

Entre la comoditat, el dol i el tantsemefotisme, he pres una decisió radical, i no sembla que de la millor de les maneres. No importa, i el fet era inevitable. A mesura que mirava per la finestra en busca del sol que fes passar el mal temps, sempre hi havia un núvol tant o més negre que l'anterior, el que passa és que no volia advertir-lo.

Les situacions es poden eternitzar, millorar o empitjorar. Per no caure ni en la primera ni en la darrera, no he tingut la paciència d’esperar a veure si arriba la segona.

Takashi Murakami

2009-11-26T14:11:00.006+01:00

Avui penso dedicar aquest post a l’altre Murakami, al menys conegut, al que es dedica al món de l’art. De l’Haruki ja n’he parlat, ara toca en Takashi.

La seva ja llarga trajectòria en l’àmbit artístic barreja elements de la tradició japonesa amb l’estil que adopten els manga. No obstant, beu del Pop Art i en alguns dels seus treballs s’hi endevina una petjada surrealista, com en l’obra Tan Tanbo (dreta) en què jo hi veig un Miró a la japonesa.

Murakami és el culpable del moviment artístic superflat, que podríem traduir com "superpla", que es basa sobretot en la bidimensionalitat de les obres. Hi deu tenir molt a veure l’empresa que va crear amb el nom de Kaikai Kiki, amb un doble objectiu. En primer lloc, una organització que és capaç de mantenir més de cent persones segur que d’entre tots sorgeix la millor qualitat per a la seva pròpia marca; però, a més, també compleix amb la sempre satisfactòria projecció de nous joves valors de l’art.

En aquest sentit, Takashi Murakami ha estat sovint comparat amb Warhol i la seva “The Factory”, tot i que, sense jutjar-ne els resultats, els medis són ben diferents: disseny a través de les noves tecnologies.

Bona part de la seva obra té un fort component cromàtic, així com un punt provocador i escabrós que estimula l’interès de l’espectador a través de la fórmula sempre efectiva de la transgressió.

My lonesome cowboy, 2001

Takashi Murakami

L'enigma

2009-11-20T17:44:00.006+01:00

Quanta raó hi ha en què les coses prohibides són les que més desig hi ha de fer-les, només per transgredir el límit imposat.
L’enigma em suggereix aquesta sensació. Potser són els seus elements: les pomes, el fruit prohibit; el pèl roig de la noia, pura temptació encarnada en la femme fatale, i la mirada... Què hi veig en els seus ulls? Interroguen? A mi em desprèn un efecte de pau i tranquil·litat, més que de curiositat. És com si li parlés a la poma i li digués: - mira, de veritat que et menjaria, però no ha arribat el moment. Quan ho decideixi ja ho sabràs, no pateixis... Uf! No sé si amb aquest comentari és per estar més neguitós encara!
I us heu fixat en la mà? Més encara, en l’equilibri dels dits! És impressionant! És un joc de delicadesa, proporció i d’ombres. Ai, les pomes! Una altra vegada, soltes, surant en l’ambient transparent...

L'enigma, 2009
María Chianalino

Un dia a Espinelves

2009-11-16T22:14:00.007+01:00

Una excursió al Montseny sempre paga la pena, i més en aquesta època. No fa massa li vaig prometre a la J. que li ensenyaria fulles vermelles. – Ala, papa, fulles vermelles!- reia. Doncs ahir, per fi, les hi vaig poder mostrar.

Vam reservar taula a Viladrau, però ens arribàrem fins Espinelves on jo tenia una cita amb les pedres, segons els meus. Mentre descobrien els racons del poble, vaig traspassar la porta d’accés a l’església de Sant Vicenç, atret per la música que des de dintre sonava. Des de fora no apreciava cap càntic litúrgic conegut, no obstant la melodia em resultava familiar. En l’interior, tres joves versionaven el "Sound of Silence" de Simon & Garfunkel de forma angelical, és clar. Em vaig adonar que les tres naus de l’església romànica no eren tals, sinó que la de l’esquerra desapareixia per ubicar-hi un a capella individual. Els absis, tampoc eren tres. Després, quan vaig sortir a l’exterior, vaig entendre la idea que m’estava fent des de dintre. Als peus de l’església una escala conduïa al campanar, i des de la nau lateral s’accedia a la central mitjançant una arcada amb motius escolpits.

L’interès més gran per mi estava en el frontal d’altar. Evidentment, és una reproducció, l’original de la qual es troba al Museu Episcolpal de Vic. No obstant, les obres s’han d’apreciar en el context per a les quals van ser creades. En el fons, tant és si és una reproducció o no, el que importa és percebre el sentit que se li va donar i contemplar l’efecte que produeix allà on es troba el seu lloc, tot i comprendrevles mancances cronològiques i socials tan allunyades des del segle XII, datació que s’aproxima al 1187.

En l’exterior, el campanar impressiona i, efectivament, l’edifici explica les característiques interiors a les qual feia referència anteriorment. La factura llombarda em transporta a Cardona i a tants altres indrets del nostre romànic català.

Quan aconsegueixo desempallegar-me de l’atracció de Sant Vicenç, inicio la passejada badoca pels estrets carrers d’Espinelves. En una casa, en la part de sota, com en una espècie de garatge, dues dones tenyeixen l’estança de vermell. A fe de Déu que el que estan elaborant són barretines! Ens somriem mentre davallo pel carrer tot observant alguns balcons de fusta pentinats de flors.

Unes veus agudes mig apagades m’informen que ja dec haver trobat els meus. La J. i l’H. juguen amb uns pals, i els grans compren productes de la terra per degustar a casa; bé, les coques són començades en aquell mateix moment.

Ja hem decidit que és hora d’anar cap a Viladrau i tornem a passar per davant de l’església. Ai! Mireu que hi ha just al davant! La “Taverna d’en Raio” ens ofereix unes taules banyades pel sol del Montseny amb la magnífica vista de les seves muntanyes, davant mateix de Sant Vicenç. Un servidor és fidel a les seves creences, podem dir-ne religioses, i no puc marxar d’Espinelves sense tastar una Cerveses del Montseny de malta. No cal que us digui que entre tanta espiritualitat vaig trobar el meu sant...

Tot això era el preludi a un extraordinari Civet de Senglar amb Castanyes a Can Rossell de Viladrau!

Parèmies: 300.000

2009-11-14T18:05:00.002+01:00

Cada vegada que escolto el programa del Clapés, el versió RAC-1, me n’adono de la importància del Sr. Marcel·lí Virgili. Un personatge que recupera refranys com a resposta o apunt per a qualsevol tema tractat en el programa, bé deu ser una font inesgotable de saviesa popular. Quan el Sr. Marcel·lí recau en algun dels seus mals o la dona l’ha deixat tancat a casa, el programa se’n ressent ostensiblement. No vull dir que sigui l’ànima del magazine, però la seva aportació il·lustra a través de l’humor, i això és digne del millor, perquè les matèries pesants si s’entomen lleugerament són de bon passar i millor pair.

I, ves per on, en més d’una ocasió he pensat que no fos cas que el Sr. Marcel·lí amagués la identitat del més gran paremiòleg dels nostres temps en llengua catalana, el Víctor Pàmies. Celebrem avui, doncs, que en el seu Raons que rimen es fa ressò que ha aconseguit reunir 300.000 registres entre refranys, dites i altres expressions de caire popular. Tot un treball que cal reconèixer-li des d’aquest modest espai.

Felicitats Víctor!

Gravats

2009-11-13T22:42:00.004+01:00

De les tardes frescotes m’agrada passejar-ne els carrers de la vila. No hi ha una ruta definida, només deixar anar els peus allà on els guia la curiositat de la testa. Topar amb la sorpresa ni es desitja ni es deixa de buscar, simplement passa que de vegades t’hi trobes allà.

Abans d’arribar a l’Ajuntament veig que a la Sala d'exposicions Ca n'Ametller el Cercle Artístic de Molins de Rei celebra 10 anys amb una exposició conjunta. Tres sales plenes de quadres de diferents factures, fotografies i alguna escultura. Em criden l’atenció una Pedrera i una barca en l’apartat de pintura, i un nen que xucla del pit de la mare en una fotografia feta a Etiòpia. De les escultures ressalto les Flores de Lata.

En una quarta sala hi ha les parets plenes de gravats i el que em crida l’atenció per sobre de totes les coses: un petit taller improvisat on l’artista/artesà estampa els seus gravats.

El Josep Maria Pubill és fill de Molins, com ho fou el seu avi. Tot xerrant m’explica les tècniques que fa servir, el treball de la gúbia, els colors que empra... però m’escarrasso en què em mostri com es treballa el coure. Una cosa és llegir-ho i una altra que la transmissió del coneixement la faci un mestre. No em pot satisfer del tot perquè els àcids corrosius no són matèria de tenir en aquest indret, però sí que m’ensenya una planxa que està treballant.

A mesura que transcorre la conversa, a la sala va entrant gent. Ell es mostra atent amb la curiositat dels espectadors que, per prudència, no gosen molestar-lo gaire mentre treballa. Entre les anècdotes li formulo una pregunta que em crida l’atenció.

- Mestre, com és que no grava la seva signatura en la mateixa planxa? Segur que hi ha alguna raó, però la desconec.

- En tinc algunes amb la signatura. Però veuràs, la signatura la faig en llapis. El per què és senzill. Si tu agafes un gravat i el portes a una copisteria te’n fan un de clavat, igual igual, sense cap diferència. Si jo el signo amb llapis, és la demostració que és original, perquè es pot esborrar, en canvi, el de la copisteria no, perquè allò no és llapis.

Em convenç, tot i que penso que també es pot falsificar la signatura amb llapis. Al costat de la signatura hi ha el nº de gravat que és de la sèrie total. Per la mostra que té exposada, no fa sèries de més de 200 gravats. Les planxes s’han de destruir, diu, però jo en porto alguna al Museu de Montserrat.

Parlem del dibuix i de la pintura, i de com són els orígens del gravat. Després, encaixem i em comprometo a visitar-lo al Cercle Artístic amb la família. Segur que a la petita li encanta embrutar-se amb els colors...

Plaça de la Creu, Molins de Rei

Josep Maria Pubill

Fabra!

2009-11-12T23:03:00.003+01:00

Avui a Espai Graff he penjat un graf d'en Fabra. La veritat és que fa por, tot i que el vull compartir també amb la reina.

L'Oasi Català

2009-10-31T17:31:00.002+01:00

Heus ací la sort que tinc de viure a Catalunya. Mentre Espanya s’enfonsa en una competició entre qui pot generar la més pudent de les corrupcions, a casa meva, des de sempre, hi ha hagut el que se n’ha anomenat l’Oasi Català.

Avui llegia a l’Avui com la seva editorial es posava les mans al cap amb el tracte desmesurat als de l’afer de Santa Coloma. Més endavant, ERC recordava com el jutge Garzón havia atacat l’independentisme en les Olimpíades del ’92. També llegia que des de El Mundo i Intereconomía només fan que argumentar que el nostre país no es pot autogovernar, perquè ja s’ha vist com acabem. Ah! També li ha tocat rebre al Toni Soler pel Polònia, en què sembla ser que dóna una imatge dels polítics catalans que perjudica el seu honor i envalenteix els de Madrid.

És clar, ara ho entenc! Hi ha una conxorxa contra Catalunya! Tots els poders mediàtics espanyols aprofiten qualsevol petita relliscada sense importància per arremetre contra el meu poble! Què s’han cregut! Mira que emmanillar aquesta bona gent que segur han estat víctimes d’un engany en el pitjor dels casos, o d’un terrible error!

No, no em deixaré prendre el pèl. Jo sé que Catalunya està immaculada en temes de corrupció i que aquí, malgrat el que s’entestin en demostrar-ho, sempre fem les coses amb seny i molt seriosament, i mai podran demostrar res. No podran tacar l’oasi català.

De viatge

2009-10-22T14:57:00.004+02:00

Com es pot planejar un viatge llarg? A més, potser el viatge deixa de ser-ho quan es converteix en una forma de vida. És el cas de la Zaida i l’Isi que un dia van agafar la bici per conèixer l’Àfrica i... ja no tornen, de moment.
Diguem que han preferit seguir el seu particular peregrinatge sobre rodes i ja porten una temporada a l’Àsia. Fins quan? O potser cal preguntar-se, desprès a on?
Seguirem les seves passes...

La Zaida i l'Isi
África y Asia... en bicicleta

El millor dinar

2009-10-15T19:32:00.003+02:00

Dissabte vaig rebre una trucada d’un bon amic, el J. És d’aquelles persones imantades, que dic jo, perquè sempre es troben amb algú. Doncs em va dir que si m’anava bé, dimarts podríem quedar per dinar amb una persona que feia molts i molts anys que no veia. Li vaig dir que em donés alguna pista i no va caldre estirar gaire la corda per què em digués que es tractava de l’A. Després, un petit sotrac.

En penjar l’aparell, vaig recordar l’A. més de vint anys enrere, just la darrera vegada que la vaig veure. Era d’aquelles noies que ho tenien tot: bonica, intel·ligent i de tracte afable. Com seria ara? Hauria canviat gaire?

A la trobada s’hi afegí el M., un altre bon amic. El J., el M. i jo ens veiem sovint, potser un parell o tres cops l’any. Però l’A. no l’havíem vist mai més després de l’escola i, és clar, per nosaltres era el gran atractiu i la gran incògnita..

El dimarts, ens vam trobar els tres nois primer, no amb cap pretensió, sinó per ordre d’arribada. Jo vaig ser el primer en ser-hi i cada vegada que mirava la boca del metro i en sortia un noia em preguntava si seria l’A. Aparegué el J. i tot seguit el M., només faltava ella.

Al xamfrà del davant el J. la va reconèixer. Vam anar els tres al seu encontre i les abraçades i petons van anar precedits de somriures sincers. Mentre anàvem al restaurant l’A. ens va dir que no havíem canviat, que seguíem igual. El savoir faire de les dones i l’elecció de la paraula justa en el moment precís ja van advertir-me de quina A. se’ns presentava.

Tot dinant, ens vam posar al dia, i el que més em va cridar l’atenció és que l’A. es va obrir fins al punt de revelar-nos experiències vitals d’un passat recent que segurament jo m’hagués guardat al meu interior. Vaig sentir en aquell instant que realment estàvem entre amics de tota la vida i que només havien passat una vintena d’anys sense veure’ns. Els episodis i les anècdotes s’entrellaçaven a mesura que arribaven als nostres records com un impacte sobtat. Una cosa portava a l’altra i l’aparició d’amics comuns ens feien preguntar-nos per les seves vides, algunes més properes i d’altres totalment oblidades, fins al punt que en ocasions ja no recordàvem els seus noms; bé el J. ho recorda tot de tothom.

Si alguna cosa caracteritza el M. és per ser molt calculador i previsor. Sol programar molt bé les situacions i treure’n el màxim profit. En un dia com aquell no podia ser d’una altra manera. En un punt del dinar va treure una màquina de fotos i, gràcies a ell, vam immortalitzar una jornada que, personalment, la considero intensa i plena de sentiment.

En l’hora del comiat, les abraçades i els petons van repetir l’escena un parell d’hores abans viscuda, amb la diferència que un buit s’instal·lava en algun lloc de mi.

Mentre s’allunyaven carrer avall, em vaig adonar que aquella trobada havia estat més important del que em pensava. Era com tornar al passat des d’una perspectiva actual, amb les mateixes persones redibuixades d’adults en un llibre la portada del qual les figures eren les d’uns adolescents.

L’A. segueix sent la noia bonica, intel·ligent i de tracte afable. Ara també la intueixo segura de sí mateixa, decidida i una mare sensacional. El M. treballa a uns 20 km. de Barcelona i em va dir que hi havia persones per les quals pagava la pena fer l’esforç de desplaçar-se. Hi estic totalment d’acord.

Premiat!

2009-10-09T17:47:00.003+02:00

El diumenge passat va celebrar-se el 5è Obert d'Scrabble del Prat en Català. Aquí podeu seguir-ne la crònica i veure tant els participants i la seva trajectòria com els resultats finals.
Quant a un servidor... bé, no acostumo a rebre premis, però de tant en tant en cau algun i en aquesta ocasió us el vull presentar:

Feliç dia de la Mercè

2009-09-30T18:45:00.004+02:00

Advertits per un petit comitè que es va avançar per anar a les festes de la Mercè a Barcelona, es va acordar provocar un canvi de plans amb urgència. D’això ja en fa una setmana.

Entre cerveses vam esperar que arribessin els espantats per tanta gent. Explicaven que les sardines en llauna gaudeixen de més espai que aquell dia a la zona del port i del casc antic. Assedegats, aviat van posar-se al dia i vam empatar a dues cerveses en la botzina final d’aquell primer matx. Sortírem i marxàrem cap a Collserola, des de Molins de Rei, rumb Can Campmany, un excel·lent indret a la muntanya amb bones vistes i tranquil·litat, bon menjar i bon beure.

Passat l’àpat amb l’alegria de les gran trobades i la xerrameca de l’escalfor etílica, decidírem digerir la ingesta a fora, a la terrassa. Un vent suau lluitava per acabar de despentinar l’ordre d’uns cabells avorrits, això dels qui en tenen encara.

Arribà l’hora dels adéus i ens vam dir adéu siau. Jo, empès per no sé encara quina estranya força, em vaig veure obligat a pujar a la meva moto i començar una ziga zaga interminable pels revolts de Collserola. A mesura que engolia esses i desapareixien arbres a una velocitat moderada, cada vegada més m’envaïa una sensació de felicitat total que havia de dibuixar un somriure plaent als meus llavis, només amagat pel la protecció del casc. Però, què importa això...

En el mirador de Sarrià em vaig aturar per contemplar la gran ciutat als meus peus durant una bona estona, ben bé deu minuts. Altres cotxes i motos m’acompanyaven, els uns en ple aterratge, els altres en la seva partida. Com jo, que ja em disposa a marxar quan un volsvàguen golf entrava i s’aturava just al meu davant. Ja tenia la moto engegada i l’estava encarant per sortir. De l’interior del vehicle va sortir-ne un home sud-americà que es dirigí a mi precedit d’una afable rialla. Va dir-me alguna cosa de la moto, de les noies i d’unes fotos, però no el vaig entendre del tot perquè el casc i el soroll de la moto impedien una òptima comunicació. Ja eren tots fora, els altres dos homes i les dues dones, tots sud-americans. Vaig capir la seva petició i hi vaig accedir. De forma prudent, no fos cas que fossin alguna banda de peruans, vaig apagar el motor i vaig enretirar les claus del contacte. La sessió fotogràfica durà un parell de minuts, a tot estirar, mentre l’home m’afalagava per tenir una moto tan bonita.

De retorn cap a casa, recordo les paraules de la Bego en què em deia que, malgrat tot, it is not the real one. I vet aquí que avui, tot i no ser una de veritat jo li responc que té raó, que tot arribarà, però que de moment it seems a real one, i em satisfà amb plenitud.

La Catredal de Palermo

2009-09-18T22:54:00.005+02:00

Una de les característiques de Sicília és la presència dels normands en la seva arquitectura. És clar que Sicília és un lloc tan estratègic que moltes cultures han buscat la seva acollida i establir les arrels per perllongar una història que, amb el temps, s’ha nodrit del mestissatge, de la barreja, de la convivència.

La Catedral de Palermo és un bon exemple del que exposo. Els normands, en arribar a l’isola bella, van reformar mesquites àrabs i palaus que, juntament amb l’ambició i el talent, van produir espectaculars obres arquitectòniques. El major tresor que pot contemplar l’espectador és el seu pòrtic, d’estil gòtic català que testimonia la presència d’algun avantpassat nostre. Tot l’edifici és espectacular, amb una forta empremta àrab, potser perquè abans fou mesquita, construïda sobre una capella, tot s’ha de dir. Mostra d’això és la inscripció del Corà que encara avui sobreviu en una de les seves columnes.

La nostra expedició es dispersà, uns a l’interior i altres a fora. Cadascú va viure el moment en solitari. Jo, personalment, vaig romandre més temps a l’exterior que a dintre. Els merlets, els arcs, els relleus, els diferents estils superposats, en conjunció, tot plegat feien del Duomo un lloc de contemplació atemporal.

Una collonada... o no.

2009-09-13T20:57:00.002+02:00

A Arenys ho han fet, a la seva manera, potser l’única, ara per ara. Legalment, no hi ha res que digui que la consulta que s’ha fet hagi d’anar enlloc. Ja ho sabem, i és clar, ja ho sabien. No obstant, les intencions d’aquest caire d’un poble, com que no es poden mesurar per les eleccions convencionals, ja siguin generals, municipals o autonòmiques, cal que se sospesin d’alguna forma.

Representa això un precedent que ha de ser seguit per altres municipis? Tant de bo, tot i sabent no anirem enlloc, però la veu de Catalunya tindrà un escapament real, sense contaminants. És a dir, no és el Bar$a, ni el PSC, ni fortaleses catalanes que tenen adhesions de tota mena. Aquesta és una pregunta clara que només pot tenir dues respostes, no calen matisos.

No obstant, crec, aquesta primera consulta té la particularitat i la virtut de ser gairebé espontània, sense massa factors de càlcul que hagin de significar una manipulació important. Tot ho és de manipulable, i això també, ho sé, i seria d’ingenu i d’irresponsable pensar el contrari.

Encara no sé el resultat, tot i que a aquestes hores ja deu haver un escrutini prou avançat per saber per on van els trets. Però he volgut escriure això sense saber-ho, de moment. Vull pensar que la posició independentista ha guanyat per àmplia majoria, encara que potser no és tant com sembla. De totes maneres, si les properes consultes en altres municipis s’arriben a fer, espero que a Barcelona i rodalies la realitat no imperi massa i almenys les forces s’igualin.

Això sí que és d’ingenus... Ai! Voleu dir que a Barcelona i l’àrea metropolitana es molestaran a fer-ho? Això també és d’ingenus!

Temporada de scrabble

2009-09-11T10:02:00.003+02:00

Com cada any en aquestes dates, nous projectes inicien un nou camí. En el món de l’scrabble cada club presenta les competicions que ompliran de lletres i paraules les jornades destinades a passar una bona estona entre malalts d’aquest joc.
El Club Scrabble El Prat, un dels més dinàmics i amb més projecció ha presentat la seva proposta per a aquest any en el seu web: www.scrabbleprat.org . Hi ha torneigs per a tots, experts i nous, llargs i curts, però en definitiva és la voluntat dels seus integrants de donar forma a un món que, per moments, sembla créixer de forma imperceptible, però segura.
Us hi atreviu?

Ressaca

2009-09-05T18:55:00.000+02:00

La idea d’anar a sopar amb bons amics sempre és un estímul i una ocasió per passar-ho bé. I així fou. Des de la prèvia fins la darrera copa.

Avui les coses són diferents. Quantes vegades he sentit allò de “ja no és com abans”? Moltes, i és realment cert. Un servidor sempre ha tingut ressaques dolentes, d’aquelles de no suportar ni el soroll ni la llum, amb terribles mals de cap. Aquest matí he recordat aquelles vivències, desafortunadament. Quin horror!

Pensant-ho ara, fredament, i una mica més recuperat, sí vam beure força. En un principi, he cregut que tampoc va ser tanta la ingesta d’alcohol, però fent un repàs des de l’inici fins el final... caram! No m’estranya gens que el meu estat sigui tant lamentable.

En fi, demà serà un altre dia.

A trenc d'alba

2009-09-02T23:00:00.002+02:00

El llençol, novament, ha escrit el bon dia a la meva pell. No sento el respirar compassat al meu costat, com tampoc he escoltat a mitjanit els somnis puerils de l’habitació lila.
Encenc el llum sense cura de molestar ningú, m’entrebanco amb l’espardenya i no penso en el soroll que produeix aital matusseria. La porta oberta no amorteix la pluja que espetega en la rajola de la dutxa, i la cafetera brama que el cafè ja està llest mentre les notícies de la TV són l’única companyia, des de fa dies.
Tanco la porta en marxar amb la seguretat que només puc despertar els veïns, amb el cafè a l’estómac i el cor buit.
Queden ja molt pocs dies, eterns però, en què la vida torni a omplir el sentit del dia a dia.

Segesta

2009-08-29T09:32:00.007+02:00

En la meva època d’estudiant, la professora d’art clàssic ens va aconsellar que si volíem veure temples clàssics en molt bon estat que no anéssim a Grècia, sinó que ens desplacéssim fins a Sicília.

Efectivament, uns anys més tard he seguit les seves indicacions i a finals de juny campàvem per terres sicilianes. La primera jornada ens serví de ben poc, però el segon dia ja vam podem veure vàries coses. Cap a la tarda vam arribar a Segesta on ens esperava un temple i un teatre. Un bus ens portà cap al teatre, lleugerament apartat del temple i una mica més alt. La calor era forta i les ampolles d’aigua es buidaven àvidament, per la qual cosa vam optar estalviar-nos la petita excursió de pujar fins al teatre i aprofitar la comoditat del transport. Com toca en aquests casos, vam fer proves d’acústica i ens vam retratar per deixar constància que és un teatre força ben conservat, i el millor de tot, com que està apartat de la població no s’hi fan actes de cap tipus, com passa a Taormina. Amb això vull dir que per aprofitar teatres com aquests, es condicionen les grades i l’escenari amb nous materials, destruint la imatge del passat, això sí, per fer-lo útil en el present. A Segesta això no és així, afortunadament per mi.

Arribats al temple poc importa si no guarda les proporcions de cànon clàssic. És una obra inacabada que es pot apreciar en les pròpies columnes les quals no tenen les arestes característiques de l’estil dòric. El timpà tampoc està esculpit i les columnes estan totalment rectes, és a dir, que no tenen la desviació adequada per a què des del terra provoqui una sensació de proporcionalitat entre elles i el seu conjunt. A més, mai es va fer un sostre.

Però, què importa això? Per als estudiosos no representarà un model pur, però el viatger queda encantat de poder plantar-se davant seu i contemplar-lo tal qual era, en peus, sense una pedra al terra i en un estat de conservació envejable. D’això es tracta, de copsar la majestuositat d’una empresa destinada al culte i voluntàriament construïda amb el material que assegura la durabilitat en el temps: la pedra.

Temple de Segesta, segle V aC

Desconnexió

2009-08-25T09:08:00.002+02:00

No recordo cap any en què hagi fet una desconnexió total com la d’aquest any. Des del dia 2 d’agost no havia tornat a capbussar-me en la navegació internàutica quotidiana que solc fer des de, sembla, temps immemorials. Ahir, 24 d’agost, hi vaig tornar.

En total han estat 3 setmanes en què el dia s’ha ocupat de forma diferent. Ha ajudat, i molt, la inaccessibilitat de l’entorn en el qual em trobava, tot i que sempre he tingut la possibilitat de tenir una hora d’internet al dia. Ho vaig intentar un jorn en què la temptació ja era massa grossa. En arribar, em vaig trobar la porta tancada i un escrit que anunciava que estaven de vacances fins la setmana següent, a partir del 9 d’agost.

I vet aquí com la fermesa –i la desgana del desplaçament- van fer que l’ansietat fos controlada fins gairebé ignorar-la.

No diré allò de tornar amb ànims renovats, perquè no crec que sigui així, sinó més aviat que tant de temps sense fer una cosa fa que ho agafis amb ganes una altra vegada. D’aquí un parell de dies tot tornarà a ser igual, com abans, com sempre.

Quattro Canti

2009-07-28T23:02:00.001+02:00

El punt central de Palermo es pot dir que és Quattro Canti. Quan hi vam arribar era mitja tarda d’un dia plujós. Es veu que mai plou per allà, i el que obre les aixetes va esperar que arribéssim nosaltres... Tot un detall.

Com en tots els viatges, es fa gairebé imprescindible estudiar un itinerari per intentar veure aquelles coses més interessants. Després, a l’hora de la veritat, les circumstàncies fan que hi hagi variacions més o menys grans respecte la idea primigènia, però al cap i a la fi és una bona referència per seguir un recorregut. T’imagines els llocs a través d’imatges i també mitjançant plànols de ciutats. A Palermo, I Quattro Canti són un punt d’intersecció de dues de les principals vies del centre històric de la ciutat. Jo em vaig imaginar que serien dues avingudes amples, sense tenir en compte l’edat dels carrers. Per això vaig concebre que aquest punt com un lloc de certa magnitud. Vet aquí que quan arribàrem em vaig quedar una mica decebut, justament per fer-me més gran quelcom que no ho és.

Ara, amb la distància d’un mes, ja ho veig diferent. Les quatre façanes que s’aixequen en les quatre cantonades donen un caire de grandesa perquè les vies són força estretes per ser tan principals. En aquell moment ja no plovia però tot era moll, l’aspecte deixat de la ciutat augmentava la sensació de malenconia, les llums dels fanals ajudaven també en buscar un ambient de nostàlgia. Tot plegat, una imatge que es reté en la memòria i que dista un xic de la que reprodueix la càmera fotogràfica.

Objecte de culte

2009-07-22T23:04:00.004+02:00

En l’adolescència mai hi vaig parar esment. Veia com la resta d’exemplars de la meva espècie es fixaven en aquest tipus de coses, però a mi mai em van interessar. Fins i tot diria que tothom n’arribà a tenir alguna, tots menys jo, vull dir. I no em sabia greu, no, en absolut, perquè no em cridava l’atenció, jo estava per altres coses, per dir-ho així.
Ja quasi arribant als quaranta, si més no a prop, em ve l’estímul que no vaig tenir en el seu moment, potser mogut per la necessitat. Per circumstàncies de la vida, ara em veig amb l’obligació de recórrer a aquest objecte que en altre temps vaig ignorar. I vet aquí com canvien les coses. Mai no heu tingut una cosa a l’abast durant molt de temps i, de sobte, es crea una necessitat que no esperàveu i ja no podeu estar sense aquesta cosa?
Doncs ara resulta que m’he obsedit i he convertit la necessitat en caprici. És a dir, un objecte que necessito l’he assimilat, l’he comparat, l’he adequat a les meves possibilitats i, finalment, l’he escollit. I reconec que no és l’elecció més pràctica, però sí la que més m’agrada.
Sense més preàmbuls us presento la meva nova dèria.

Avui l'he vist i ja no puc viure sense ella. Ara només falta aprendre a portar-la!

Nedar contra corrent

2009-07-19T09:53:00.002+02:00

Ahir vaig nedar contra corrent. Arribats en aquest punt, l’esforç és infructuós la majoria de les vegades i aleshores et planteges si sortir del cabdal del riu o seguir.

De moment, deixarem passar l’estiu.

L'Oratorio di San Lorenzo

2009-07-14T23:50:00.004+02:00

A Palermo, com diuen, vaig veure una ciutat “decadent”. De massa sentir aquest adjectiu ja no me’l crec. Diré que és caòtica, sense voreres, un pel fosca degut a la negror dels seus edificis, potser un pèl abandonats. Però té l’encant dels records, el dinamisme d’una gran ciutat, el soroll de la Mediterrània i ...le birre Moretti!!!

Hi vaig estar dues vegades, en dies alterns. El primer dia anava acompanyat i, per una cosa o per l’altra, se’ns va fer molt feixuc. La canalla sobretot, cal anar amb molt de compte en carrers molt estrets i plens de trànsit. El segon cop, en canvi, hi vaig anar sol deixant-me engolir per carrerons plens d’història i esglésies plenes d’art. Vaig descobrir els Oratoris, com el de San Lorenzo, espais reduïts plens d’escultures i relleus en guix que narren episodis de la vida del sant i expliquen sobre el seu martiri. En aquest cas concret, transcorren les escenes de la vida dels sants Llorenç i Francesc. En la paret oposada a l’altar s’hi representa en el relleu més gran dedicat al martiri de Sant Francesc. I sobre l’altar hi ha una gran sorpresa que no m’esperava. La veritat és que de seguida vaig intuir que podia estar davant d’una pintura del meu admirat Michelangelo Merisi, però no ho sabia del cert. Efectivament, en atansar-me, un rètol informava l’espectador que estava contemplant una reproducció fotogràfica de “La Nativitat amb els sants Francesc i Llorenç”, és clar. L’original fou robat el 1969 del mateix Oratori...

La Nativitat amb els sants Llorenç i Francesc, 1609
Caravaggio

Vull que ens retrobem

2009-07-09T21:44:00.003+02:00

A mitjans del passat mes, com cada matí a dos quarts de set, em vaig preparar el cafè i, mentre anava preparant-me la tassa i les galetes, vaig engegar la TV. Coincidí que es feien ressò de l’acte que havia tingut lloc a l’Auditori la nit passada amb el lema “Mou-te pels quiets”, una gala benèfica per als nens “quiets” apadrinada pel Màrius Serra. Coneguda la situació familiar amb el seu fill Llullu recentment descrita en el llibre Quiet, en el reportatge del TN apareixia gent anònima que també viuen experiències similars a casa seva.

De sobte, els ulls se’m van posar com a plats! Una mare donava testimoni del seu cas amb el seu fill al costat. La vaig reconèixer malgrat que feia anys que no la veia. El seu marit, un bon amic de la infantesa, havia anat al col·legi amb mi i després encara ens vam seguir veient durant una pila d’anys. A poc a poc, la vida i els diferents camins ens van anar separant fins al punt de perdre el contacte gairebé de forma total.

Però ella allà estava amb l’A. Els rètols dels noms i dels cognoms confirmaren la identitat dels reconeguts. No sé si el fet d’haver nascut el seu fill va provocar aquest distanciament, si més no potser l’agreujà. Segurament.

Ara ja sé què em toca. Deixaré passar les vacances i intentaré retrobar una amistat que, diguem-ho així, es va prendre un parèntesi.

Gràcies Màrius, una altra vegada.

Una cursa d'obstacles

2009-07-04T23:58:00.003+02:00

Després d’un període, més que merescut, de vacances, retorno a la normalitat. Es pot dir que he satisfet un dels meus desigs dels darrers anys: conèixer Sicília. I no tot han estat flors i violes...

Per començar, gairebé no volem. A corre-cuita i abans de les set del matí, vam haver-li de fer un passaport. Ja veieu un pare desesperat buscant un fotomatón a la terminal A de l’aeroport del Prat, agafant la nena a pols per què els ulls li arribin a l’alçada correcta i no surtin els meus braços; la mare amb la policia agilitzant paperassa; i els amics creuant els dits per podem embarcar tots plegats. Finalment vam volar.

En aterrar a Palermo recollim les maletes i anem a buscar el cotxe que, des de casa, vam llogar via internet. El J. es va encarregar de fer la reserva i, jo amb ell, ens dirigim a l’oficina per enllestir el contracte quan... la cartera?... me l’han fotut, diu el J. Efectivament, ja no hi havia cartera ni documentació, ni diners ni targeta de crèdit... ni res per a J. En un segon es va convertir en un “sense papers”. Per segona vegada, em vaig presentar a la Polizia, aquesta vegada la italiana. Amb el meu italià d’anar per casa els vaig explicar el que ens havia succeït. Després de recórrer novament tots els moviments que vàrem fer, de mirar en papereres, d’anar a “lost and found” (eufemisme de “si ho has perdut et fots”)... vam fer la corresponent denúncia. Tres hores més tard, el J. tenia un “paper” i l’agència de lloguer de cotxes ens va lliurar el vehicle canviant-ne els titulars. Deu ser que només es refien dels que consten en algun document...

El quart dia de voltar per l’illa, el cotxe ens avisa amb un senyal d’alarma que no seguim conduint per una incidència amb els frens. Menys mal que a la casa rural que estàvem allotjats, es van moure amb destresa perquè l’agència de lloguer ja ens la volia fotre. Encara que amb mig dia de retard, cap a mitja tarda tornàvem a tenir un cotxe nou. Aquesta casa d’agroturisme es diu Al LagoVerde, i mereix un post especial que en breu li dedicaré.

El dia que marxem d’aquesta casa salten les llàgrimes d’alguns de nosaltres. És molt fort l’arrelament i la calor que vam experimentar amb aquesta família, mai ens havia passat. Hem anat a força llocs, però en la vida havíem tingut un tracte com aquest ni ens havien fet tan seus. Espectacular.

Ben al contrari de la nova casa on anem a raure. Per internet es veia preciosa i confortable, però en la realitat... buf! Les propietàries ens reben amb fredor, ens expliquen les quatre coses principals i cobren per avançat, com es dictaminava en l’acord. Comencem a investigar i descobrim mancances, falta d’higiene, articles de roba d’altres persones penjats en armaris que ves a saber. Les nostres cares reflecteixen l’abatiment, un cop massa dur en aquelles alçades i a aquelles hores. Resolem trucar a les senyores estirades i intentar negociar que ens retornin els diners sense aspirar a la fiança que ja havíem pagat. Ningú hi confia, però és l’únic que podem fer. Com que sóc el que parloteja l’italià em toca a mi entendre’m amb elles. L’ambient és tens i les faccions de les cares són tibants. Argumentem uns i altes i, sense acabar-nos-ho de creure, ens retornen la pasta. A canvi, volen que marxem en aquell precís instant. Amb les meves arts seductores per naturalesa (o per pena), aconseguim quedar-nos aquella nit perquè ja és molt tard i l’endemà fotem el camp tan aviat com podem. Ben mirat, no hem perdut res.

Tretze dies han passat des d’aquell primer entrebanc a l’aeroport. Ha estat com una cursa d’obstacles que hem anat salvant un a un, dels quals només podem dir que ens n’hem sortit satisfactòriament. L’altra cara de la moneda han estat la gent, l’illa, el menjar, l’art... Ja en parlaré en els propers dies.

Vista de la costa des d'Erice

Com en la imatge, l'amenaça de la tempesta no podrà desfer mai la bellesa del paisatge i de la seva gent.

Monjuich

2009-06-16T22:32:00.002+02:00

Anar a la muntanya màgica per veure en un resum resumit del Mar de Barceló, a la sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions de l’ONU a Ginebra. Meravellar-me amb les maquetes que reconstrueixen vil•les i palaus de la Vicenza i Venècia del segle XVI, dissenyats per Palladio. Esplèndida la “Rotonda”. Entrar al Laboratori de les Arts per veure què s’hi cou amb la canalla, putinejant objectes, experimentant pares i nens, embrutant-se i construint. Sortir del Caixa Fòrum i remuntar escales amunt fins el MNAC. Estar a punt d’entrar i...
Asseure’s a les escalinates aprofitant l’ombra. Escoltar un guitarrista que toca a la brisa que ens regala la frescor d’una tarda calorosa. Seguir amb la vista un gos que borda una noia que passa amb un gelat a la boca, el llepa. Albirar el Tibidabo just enfront, coronant una paret amb safata de teulades. Dos enamorats, ajaguts en un dels espaiosos esglaons, s’acaronen i es petonegen, mentre el gos ha deixat de fer soroll i els observa amb les orelles en punxa. Uns orientals prenen testimoni d’aquell moment en llurs càmeres fotogràfiques, de video i en la seva cambra cerebral.
El rellotge, immòbil fins aquell instant, corre de sobte, de pressa, vint-i-set minuts, diu, des que he arribat.
Aixecar-se i començar a desaparèixer.

El verd

2009-06-16T00:40:00.004+02:00

- Papa, a tu t’agrada el negre?

- Sí, m’agrada.

- I el taronja?

- Sí, també m’agrada.

- I el verd, el color verd t’agrada?

- Doncs, no gaire, aquest no m’agrada massa.

- Però si tu et dius Albert?...

J'Accuse

2009-06-11T23:15:00.004+02:00

Fa uns mesos, en Peter Greenaway va impartir una Master Class al MNAC en motiu de la presentació de la seva nova pel•lícula “Ronda de Nit”. Fascinat pel tractament que fa del quadre homònim que va pintar Rembrandt el 1642, vaig decidir que l’havia d’aconseguir i, efectivament, pocs dies després ja la tenia al meu poder. Ara dorm en algun racó de l’ordinador... encara per veure.
Avui he tingut l’ocasió de veure un documental sobre aquesta pel•lícula explicat en veu pròpia del director. Ha estat gairebé una hora i mitja d’arguments i conjectures més o menys demostrades sobre el que realment representa el famós quadre de Rembrandt. Com sempre, Greenaway aprofita el seu treball per demostrar que la societat actual és analfabeta en la lectura de les imatges, acostumada a interpretar els textos i deixant perdre’s la informació i les interessants lliçons que amaguen moltes imatges de diferents tipus i formats.
Sota la innocent aparença d’una escena per ressaltar la importància de la milícia d’Amsterdam en una època, segle XVII, en què aquesta ciutat concentrava bona part del poder econòmic i artístic d’occident, s’hi amaga l’acusació d’un assassinat que el propi pintor denuncia a través de la imatge. Hi ha 34 personatges reals, amb nom i cognoms, que representen les famílies benestants i poderoses de la ciutat, que pertanyen a l’aristocràcia i l’alta burgesia.
Greenaway analitza cadascun dels personatges i els exposa als ulls de l’espectador per anar confeccionant la teoria d’una conspiració que havia d’acabar en un assassinat. Utilitza totes les pistes que Rembrandt diposità a Ronda de Nit a través dels gestos, símbols, objectes, mirades, posicions, etc. El mateix pintor està allí, barrejat entre els diferents personatges com a testimoni d’un fet que, tanmateix, havia de significar la caiguda de la seva popularitat i prestigi. Com havien de deixar que un simple pintor acusés gent tan poderosa? Les maniobres per acabar amb la fama del pintor més rellevant de l’Amsterdam d’aquell moment el portaren a haver d’instal•lar-se a les afores, és a dir, a sortir de la vida pública i condemnar-se a l’oblit i a l’abandó.
Sens dubte, aconseguiren tancar un cas per salvaguardar els seus privilegis, però que amb el pas del temps, 4 segles més tard, Greenaway ha volgut tornar a obrir i mostrar al món sencer el que al seu parer va ocórrer l’any 1642 a la ciutat d’Amsterdam.

Ronda de nit, 1642
Rembrandt

Déjame entrar

2009-06-08T23:03:00.004+02:00

En sortir les lletres de crèdit, em vaig descobrir a mi mateix amb un mig somriure als llavis. És el regust de la qualitat; sí, té molt bon sabor.
“Déjame entrar” (Lat den rätte komma in), en VOSE, és una esplèndida pel•lícula sueca que ja temo que els nordamericans en comprin els drets i l’adaptin al seu estil simple i ple d’efectes.
De moment, però, això no ha passat i Lat den rätte komma in intenta explicar la relació impossible entre dues existències diferents, les quals han trobat un punt d’unió, de comprensió mútua i de compatibilitat. És el valor del compromís adquirit i de l’amor incondicional, malgrat el patetisme d’una realitat contundent.
En aquest film s’exploren les sensacions de l’adolescència vers la por, la magnitud de l’enfrontament al més fort, la fragilitat de la família... però també de l’afecte i de la descoberta que, per fi, hi ha algú que és capaç d’encuriosir i de compartir fílies i aversions.
És també la pel•lícula de l’elecció, de canviar la grisor d’uns dies sempre iguals per arriscar-se a l’aventura d’escollir un futur incert, però totalment previsible.
I, sí, és també una història de vampirisme, no entesa des de la monstruositat, sinó des de la naturalitat. Anne Rice, amb les seves Cròniques Vampíriques, ja va explotar la relació del vampir humanitzat, un ésser amb sentiments i respecte vers un passat més o menys llunyà, un passat humà; ara les seves víctimes. Aquell vampir de Entrevista con el vampiro, Louis, encarnat per en Brad Pitt, estava en contínua lluita entre els seus remordiments i les seves necessitats. La sèrie actual True Blood, també ofereix aquesta sensibilitat en el personatge de Bill Compton, decidit a alimentar-se només amb “V”, sang sintètica.
La proposta sueca és una altra. El tractament de la soledat, el trencament de falces creences, la supervivència des d’un punt de vista de normalitat, fent front a les barreres que ha de salvar un vampir, però sense exageracions ni mesures estrafolàries. I tot en un context particular, en un ambient fred, nòrdic, on la seva gent s’ha de refugiar a les tavernes prenent cerveses fins que en surten mig borratxos, just per anar a dormir, i un cotxe amb un home gran i una nena arriben per instal•lar-s’hi, allí, en aquell barri humil, sense excessos.
Tanmateix com el film, només amb l’argument d’una bona història que va de menys a més, sense explicitar, sinó descobrint i deduint a mesura que tot es va desenvolupant.
I quins ulls! No us la podeu perdre...

A desaparición da neve

2009-05-29T23:14:00.002+02:00

HISTÒRIA DA ARTE

A Antón Mouzo

Estouno a ver o día máis fero,

Despois do dioivo.

O río Pequeno saíu da toponimia,

rebordou canles e ribazos,

volveu a brañas e xunqueiras,

ás lagoas desecadas,

á memoria espoliada da auga.

A chea entrou no estudio do pintor

á procura das paisaxes,

de toda aquela materia esperta,

soñadora.

Alí estaba el, enfrontado á turba,

custodio de todas as vangardas,

volcánico, plutónico, anátido,

obsidiánico, astrográfico, ginkgófito,

anfibio.

Antón loitou contra o naufraxio,

salvou os cadros do afundimento.

E logo curounos un a un.

Os afogados, os enlamados, os fanados.

O seu estudio era un hospital de campaña.

Tiña unhas mans pequenas, lizgairas e sinceras,

de enfermeira de prematuros.

Quería que os seus cadros fosen felices.

Ou máis ben,

portadores dunha saudade desposuída

de tristura.

Talvez por iso o primeiro que reparou

foi as cordas dos violíns

da serie inconclusa das Naturezas vivas,

onde había tamén bidueiras, cabalos, garzas,

postes telefónicos, máquinas de coser,

e o par de botas do pai,

que andaba os camiños de lobo

para sandar electrodomésticos

e orientar as antenas

dos primeiros televisores.

A desaparición da neve, 2009

Manuel Rivas

HISTÒRIA DE L’ART

A Antón Mouzo

El veig en el dia més ferest

després del diluvi.

El riu Pequeno va sortir de la toponímia,

desbordà lleres i ribes,

tornà als prats i a les jonqueres,

a les llacunes dessecades,

a la memòria espoliada de l’aigua.

La riuada entrà a l’estudi del pintor

a la recerca de paisatges,

de tota aquella matèria desperta,

somniadora.

Allà estava ell, enfrontat a la turba,

custodi de totes les avantguardes,

volcànic, plutònic, anàtid,

obsidiànic, astrogràfic, ginkgòfit,

amfibi.

Antón lluità contra el naufragi,

salvà els quadres de l’enfonsament.

I després els curà d’un en un.

Els ofegats, els enfangats, els amputats.

El seus estudi era un hospital de campanya.

Tenia unes mans petites, àgils i sinceres,

d’infermera de prematurs.

Volia que els seus quadres fossin feliços.

O més aviat,

Portadors d’una saudade desposseïda

de tristesa.

Potser per això el primer que va adobar

foren les cordes dels violins

de la sèrie inacabada de les Natures vives,

on hi havia també bedolls, cavalls, garses,

pals telefònics, màquines de cosir,

el parell de botes del pare,

que anava pels camins del llop

per guarir electrodomèstics

i orientar les antenes

dels primers televisors.

La desaparició de la neu, 2009

Manuel Rivas

III Mundial de Scrabble en Català

2009-05-27T11:03:00.001+02:00

Dissabte passat es va celebrar el III Mundial de Scrabble en Català. Fa il•lusió estar entre els que en saben encara que hi tinguis poca cosa a dir, però bé, allà hi érem...
Avui aprofitaré la crònica existent que s’ha fet des del Club Scrabble El Prat per descriure l’ambient i il•lustrar amb imatges aquest esdeveniment:
www.scrabbleprat.org